“Apartir de certa edat, tots tenim el rostre que ens mereixem”, et diuen, amb boca torta i ulls clucs. I tu calles, perquè no hi estàs gens d’acord. La frase es veu que és de Jean Cocteau, però ara la deixa anar tothom que et vulgui vendre un règim, una crema, una nova modalitat esportiva o un vi ecològic. És una frase, com moltes d’altres que parlen del cos, que queda molt bé però que hauríem de revisar. A partir de certa edat no tots tenim el rostre que ens mereixem. Alguns tenen el rostre que es poden pagar. És com allò de “la cara és el mirall de l’ànima”. I un rave. La cara, de vegades, és el mirall del cirurgià plàstic.
“A partir dels quaranta anys una dona ha de triar entre la cara o el cul”. Aquesta també te la diuen sovint. A l’última dona que l’hi vaig sentir dir em sembla que va ser la cantant Massiel. Vol dir que o t’aprimes, i llavors no tens bonica la cara, perquè s’arruga, o bé t’engreixes, i llavors no tens bonic el cul, perquè és gros. En tot cas, quan una dona com la Massiel et diu la frase no pots evitar pensar què coi devia triar ella.
“Una dona ha de tenir on agafar-t’hi”. Aquesta, abans, la deien els homes en exclusiva. Ara la diuen més les dones (per referir-se a elles mateixes). L’original és castellà. “ La mujer tiene que tener donde agarrar ”. En fi. Jo sempre que la sento penso: home, doncs posa-li unes nanses.
“Ets el que menges”. Aquesta és unisex i ara la repeteix tothom en diferents formats. “És que som el que mengem, tu...”, t’explica tal nutricionista. “És que la persona és allò que menja i tal...”, et diu l’autora del blog de nutrició. “És que ets el que menges...”, repeteix la teva amiga, que ha deixat els hidrats. Mentida. Mentida podrida. No ets el que menges. Ets, fonamentalment, el que no menges. (I sobretot el que no beus.)
