Merkel o la raó dels fets
No surto del meu estat de perplexitat. Cada cop sento més catalans que critiquen l'actitud de la cancellera Merkel pel que fa als eurobons. Crec que es pot discutir si es necessita injectar diners al sistema públic o privat. O de la conveniència en l'aplicació dels estímuls mitjançant recursos del BCE o d'altres. Ara bé, criticar des de Catalunya la senyora Merkel pel fet que es negui a socialitzar el deute europeu mitjançant els famosos eurobons dóna una idea bastant precisa del lamentable nivell d'espanyolització al que ha arribat el país. Sembla mentida. ¿Nosaltres que ens hem arruïnat per fer una cosa similar amb la resta d'Espanya, nosaltres que pretenem ara reclamar la fi de l'espoli fiscal, ens dediquem a criticar una governant que es limita a impedir que determinats països paràsits deixin Alemanya sense sang? Nosaltres que haguérem necessitat aquest tipus de governant el seu dia, i no el vam tenir, i que ara hem de fer mans i mànigues per endreçar la destrossa, nosaltres ¿ens dediquem a criticar la senyora Merkel? A voltes m'assetgen seriosos dubtes: ¿per ser català és obligatori ser burro?
La senyora Merkel no es refia de Grècia a la qual, els recordo, li hem perdonat el 70% del seu deute -condonació que també costegen els aturats i jubilats catalans-, com tampoc no es refia d'Espanya -és possible que hi hagi catalans que critiquin aquesta suspicàcia?-. Ara, just fa unes setmanes, des de l'últim racó dels país es demanava confiança en Espanya. Tothom, inclosos els inefables tertulians barcelonins als quals, per cert, algú hauria de recomanar-los que deixessin de comportar-se com cotorres de cul llogat. Tothom es mostrava irritat amb "els mercats" que feien pujar la prima de risc. "Ho fan per especular!", "Tenen mania a l'euro!" I resulta que només fa dues setmanes, pam!, la banca espanyola ha de ser rescatada amb... 100.000.000.000 euros. Una banca en fallida des de fa anys i a la qual els successius governs espanyols han encobert amb estadístiques i dades falsejades. Que potser estaven equivocats els mercats quan no es refiaven d'Espanya ara tot just fa unes setmanes? I "els mercats", avui mateix, tornen a estar equivocats també? Mirin, la senyora Merkel no es refia d'Espanya ni de Grècia ni del nostre concepte de solidaritat. I "els mercats" tampoc no es refien d'Espanya. Ni jo, per descomptat.
El problema de la societat espanyola (que inclou la catalana) i dels seus governants és que se'ns veu el llautó. No s'estan fent les reformes que tocarien. I les poques que ara s'estan fent, es fan a contracor. No es duen pas a terme convençuts de la bondat de l'acció. Simplement es fan perquè no tenim diners. Alemanya va tirar endavant les seves reformes estructurals quan tot anava bé. Les va materialitzar el canceller Schröeder (socialdemòcrata ell) pensant que hi havia coses que -es tinguin diners o no, vagin bé les coses o no- calia canviar per preservar un futur digne. Aquí no. Aquí encara estem convençuts que les reformes no s'haurien de fer i, si les fem, és perquè no ens queda més remei al·ludint al fet que no hi ha diners per culpa de Merkel i dels bancs. Doncs bé, tot això és el que la senyora Merkel (i un servidor, i tots aquells que no practiquin el patrioterisme ridícul o interessat) s'ensuma. La cancellera Merkel i uns quants més saben perfectament que el dia que s'afluixi la pressió, el dia que hi hagi diners, els espanyols i els grecs la tornaran a fotre. Que no ho veuen que durant els trenta-cinc darrers anys hem estat educats per viure del cuento ?
El que hauria de fer el govern de la Generalitat, en lloc d'alinear-se vergonyantment amb les tesis del senyor Rajoy i reclamar solidaritat, com si el nostre país fos un jornaler adscrit al PER andalús, el que hauria de fer, dic, és iniciar una tournée europea amb reunions i presentacions als governs de torn. La primera trobada hauria de ser amb el govern alemany per dir-li a la senyora Merkel: "Miri, això que vostè vol evitar per Alemanya, Catalunya ho està patint des que es va morir en Franco. El 10% del nostre PIB ens el xuclen cada any els espanyols. La comprenc perfectament i té en nosaltres uns aliats, com no podria ser d'altra manera. No deixi que Alemanya s'arruïni com ens ha succeït a nosaltres, perquè al darrere hi anem tots!" Però no es farà, perquè estem davant d'un problema de posicionament mental. Un posicionament que, molt em temo, vol dir que la primera batalla de l'anomenat pacte fiscal, Catalunya ja l'ha perduda.
