El verb medir és ara condemnat com a castellanisme d'una manera quasi unànime (només l'absol l'Acadèmia Valenciana), però està tan arrelat que el dia que et diuen que no és bo quedes parat.
Es documenta al segle XV i sant Vicent Ferrer ja el feia servir als seus sermons. Sempre, però, en el sentit de prendre mides. En el de tenir-ne, "La taula medeix un metre", seria un calc modern del castellà.
Però com que sovint l'únic que s'ensenya és que en lloc de medir s'ha de dir amidar , molts diuen i escriuen "La taula amida un metre", i així esquiven un barbarisme lèxic per incórrer en un de sintàctic que considero més greu.
Tots els lingüistes estan d'acord que en català les taules no amiden metres sinó que els fan (o els tenen). En canvi, no hi ha consens a l'hora d'acceptar que puguin mesurar-los.
Mesurar és normativament un hiperònim d'amidar. Mentre que amidar només es fa servir per a magnituds lineals, mesurar també serveix per a volums i té sobretot un sentit figurat que li permet avaluar possibilitats o mèrits.
Però, a més, el DIEC i els altres diccionaris, seguint el Fabra, també accepten mesurar amb el significat de tenir unes dimensions: "La taula mesura un metre". L'única excepció és el DCVB, que aquí critica el Fabra i considera aquesta accepció un calc modern del castellà o el francès.
A mi tampoc m'acaba de sonar bé aquest ús de mesurar i trobo que és més recomanable l'estructura això fa tant de llargada, amplada, volum, etc.
