¿Què, vostè és d'aquelles persones que pensen que el que pintava Miró ho pot fer el fill de la seva portera i amb una mà lligada a l'esquena? Doncs #etfelicitofill, perquè avui està d'enhorabona. Tot el diari dedicat a Miró deu haver estat una alegria in-su-pe-ra-ble de la qual tardarà a refer-se.
Confesso que tinc pocs arguments per rebatre els que es carreguen Miró, entre altres coses perquè d'art tampoc hi entenc un borrall. Fixi's si sóc vulgar que els meus gustos van cap a Canaletto i Paul Klee. M'he passat hores i hores discutint amb experts intentant que m'expliquessin on puc trobar la diferència entre un geni i un farsant, en saber on rau el secret per aconseguir distingir entre una obra mestra i una presa de pèl. Però un dia de fa ja uns quants anys... txatxatxan... vaig haver de fer el guió per a una entrevista a Rosa Maria Malet, directora des de fa 31 anys de la Fundació Miró de BCN i la persona que possiblement coneix millor l'esperit del pintor. I, documentant-me, i després escoltant-la, vaig encomanar-me de la mirada d'aquesta llicenciada en filosofia i lletres seduïda per l'art.
És un plaer escoltar la senyora Malet quan parla del que ella anomena, recollint l'esperit de Cirici Pellicer, "els papers de Miró". I fins i tot enveges la passió que traspua quan explica com va ordenar i classificar tot el llegat amb què va forjar-se l'actual Fundació. I quan et descriu la manera com la poesia va influir en el pintor, o explica la metodologia tan minuciosa i precisa a l'hora de plantejar cada quadre, o detalla la senzillesa complexa d'una obra que provoca tantes lectures com persones l'admiren.
L'obra de Miró queda, és una obvietat. I la trobes tant al vàter d'un dels imputats del cas Malaya com a les runes de les Torres Bessones. Però sense persones com Rosa Maria Malet, l'obra de Joan Miró seria una altra. Sobretot per a gent tan ignorant com un servidor.
