Publicitat
Publicitat

Molta raó i bones raons

L'actual etern retorn -si és que mai ens ha deixat- del debat lingüístic als Països Catalans, i especialment a Catalunya amb l'afer de la immersió a les escoles, m'ha refermat en una vella idea. Crec que tenim molta raó a l'hora de situar el català en el moll de l'os de la nostra existència nacional, però ens manquen millors raons per defensar-lo davant dels que l'ataquen o, simplement, els que s'hi mostren tebis o indiferents. La custòdia d'una línia vermella que no s'hauria de traspassar per res del món, això sí, ha comptat amb grans paraules. Però s'han fet servir arguments febles i una mica arnats. S'ha definit un àmbit, el de la llengua, com a "sagrat" i "intocable". Hem recorregut als orígens mil·lenaris. Li hem atribuït totes les virtuts mítiques que ens agrada imaginar dels catalans: seny i resistència, tradició i modernitat, cohesió i laboriositat... I, sobretot, hem invocat la identitat: la llengua catalana, nucli dur de la nostra identitat, que no ens la toquin!

Tanmateix, la majoria d'apel·lacions o s'han construït sobre el passat o, argumentalment, són fàcilment reversibles pels enemics de la llengua i del país, com els anomenava Joan Solà. Les crides al passat només emocionen els que se'n senten directament hereus, però no els que s'han d'incorporar al nostre futur nacional provenint d'altres tradicions. I, si ho puc dir a la brava -la brevetat m'hi obliga-, l'argument de la llengua com a instrument de cohesió social tant val per al català com valdria per a l'espanyol, que és el que pensa i vol l'Estat, i que per això el fa preeminent. Des del meu punt de vista, en canvi, les raons a favor del català s'haurien de situar, en primer lloc, en el futur. Vull dir que no hem de fer causa del català com qui en fa per la tonyina vermella o el trencalòs. En fem perquè sabem que és el millor camí per disseminar una solidíssima tradició de cultura que volem convertir en un punt de partida compartit per antics, nous i novíssims catalans, sobre la qual poder construir un futur comú. Al capdavall, ha estat la llengua la que històricament ha permès una actualització permanent de la nostra tradició cultural: l'ha enfortit amb noves aportacions i l'ha convertit en un patrimoni generosament compartit. En segon lloc, cal dir sense manies que la cohesió que es busca a través del català és nacional, política, i no merament social o convivencial. En definitiva, que si no hi ha un projecte d'emancipació nacional al darrere, la defensa del català esdevé un exercici ociós -i odiós-, condemnat al fracàs.

Vist així, la invocació de la identitat pot deixar de ser una referència al passat, una mena de conservacionisme cultural inevitablement excloent. Si la identitat no són unes arrels a preservar sinó un projecte obert en què tothom és convidat a participar, i si els fonaments comuns d'aquest ambiciós edifici són la tradició cultural i nacional vehiculada per llengua catalana, llavors comencem a tenir molt bones raons per lluitar pel català, a l'escola i arreu. La identitat nord-americana sempre ha estat aquesta: la possibilitat de l'immigrant de realitzar, allà, un somni de llibertat que no era possible al seu país d'origen. Els catalans, vells i nous, encara tenim pendent la realització del nostre somni de llibertat aquí mateix. I, com l'aire que respirem, necessitem la llengua catalana per acomplir-lo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT