Publicitat
Publicitat

'Monkeys reject unequal pay'

Si tenen lliures 2 minuts i 38 segons de la seva vida els recomano aquest enllaç de YouTube: http://www.youtube.com/watch?v=g8mynrRd7Ak . (A qui li faci mandra teclejar tanta lletra menuda pot entrar a YouTube i escriure: " Capuchin monkeys reject unequal pay "). És un vídeo breu, molt breu, però que demostra que amb dos minuts i mig n'hi ha prou per construir un document tan hilarant com substanciós. (I, de fet, dels dos minuts i mig fins i tot es poden estalviar el primer, purament acadèmic).

El vídeo mostra un experiment amb micos. Vet aquí: dos micos de l'espècie dels caputxins estan en dues gàbies separades però adjacents. La paret frontal de cada gàbia té un forat. Quan una científica para la mà, els micos treuen el braç pel forat i li donen una pedreta. Si ho fan així, són recompensats amb una peça de menjar. Fins aquí no hi ha res de nou. Però l'experiment incorpora una novetat: l'esforç d'un mico és recompensat amb un gra de raïm, el de l'altre amb un tallet de cogombre. Cada mico pot veure el que rep l'altre, i com tothom sap el raïm és molt més dolç i saborós que un mesquí tall de cogombre. I allò astorador, allò revelador, és que el mico del cogombre, en adonar-se de la lògica retributiva, s'indigna i protesta com el que és: un mico empipat. (Si us plau, no em maleeixin per l' spoiler . Els asseguro que el valor humorístic del vídeo continua intacte, el que fa petar de riure són els escarafalls del mico).

D'altra banda, aquests dies un vídeo així fa mal als ulls. Perquè el mico copsa de seguida que el sistema retribucionista és pervers. No necessita rebre tres vegades, ni dues, cogombre en lloc de raïm: la primera vegada que li donen cogombre ja el llença, emprenyadíssim, contra la bata de la investigadora. I un es pregunta: com és possible que una comunitat humana tan lúcida i civilitzada com la catalana hagi trigat no cent, ni dos-cents, sinó tres-cents anys a protestar clamorosament contra l' unequal pay ?

Un dels enigmes que es plantejaran els historiadors del futur és la falta de feedback entre Barcelona i Madrid durant el procés sobiranista català. Al llarg de la història tots els territoris que s'han emancipat d'un altre, o ho han intentat, han tingut alguna mena de complicitat a la metròpolis o el territori de la capital dominadora. A Espanya no és així. Ni els intel·lectuals, ni la classe treballadora, i ni tan sols els excèntrics habituals, han aixecat ni un dit en defensa del dret a decidir dels catalans. Faran documentals sobre el poble saharaui, simpatitzaran irracionalment amb lo vasco , però vostè no trobarà ni un magre manifest en què es defensi el dret a l'autodeterminació dels catalans. Casos com el de Miguel Bosé i el coronel retirat Martínez Inglés són admirables no per la seva contundència, sinó per la seva excepcionalitat. En realitat no declaren el seu fervor per la causa catalana, de cap manera; només el seu respecte pel que decideixin els catalans. Però és que en el seu context això ja és molt. Moltíssim. L'actitud espanyola cap als catalans ha estat i és d'una constància increïblement inamovible: una barreja a parts iguals d'indiferència i hostilitat, que bascula de l'una a l'altra segons la catalanitat sigui més o menys visible.

Un té la sensació que els orígens d'aquest mal vénen del segle XV. Fins aquell moment catalans i castellans compartien un enemic comú: els jueus. És a dir, una comunitat percebuda com a mesquina, secreta, garrepa, astuta i explotadora. Amb l'expulsió dels jueus es produeix un buit. Els enemics interiors són molt útils: ens permeten saber com no volem ser i generen cohesió de grup. I vet aquí que el català reemplaça el jueu. Si ho pensem bé, l'imaginari espanyol sobre el català és un calc del jueu: els catalans són treballadors, reservats, tenen un idioma propi i són sospitosament opulents. És molt difícil sentir cap simpatia per gent així.

Però permetin-me acabar tornant als micos del principi. Perquè una sobreinterpretació ens podria fer creure que els micos tenen assumida la idea de justícia. No. El sentit de la justícia implica sentit de l'equanimitat, però el sentit de l'equanimitat no sempre implica sentit de la justícia. És a dir, que fins i tot els micos protesten quan són maltractats, però allò que eleva el gènere humà no és l'acte reflex d'indignar-nos quan som maltractats, sinó la pulsió virtuosa d'indignar-nos quan maltracten algú altre. ¿I saben què fa el segon mico de l'experiment? No res. Es menja el raïm, i tan tranquil ell.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT