El ministre espanyol d’Hisenda, Cristóbal Montoro, anuncia una baixada ben dràstica d’impostos des d’ara mateix fins al 2016. Seria una bona notícia, si no fos per uns quants motius: un, que fa molt de temps que hem deixat de creure en qualsevol cosa que digui el govern de Rajoy, especialment quan es tracta de matèries relatives als diners. Tant és així, que Espanya i el seu sistema financer (aquell que, segons Zapatero, era “el més sòlid del món”) continuen essent un dels llasts més feixucs que arrossega la UE: el fet que Merkel acudís a Santiago de Compostel·la a donar-li un parell de cops d’espatlla a Rajoy és indicatiu que a la Unió es toreja el brau espanyol així com bonament es pot, però sense cap entusiasme. Espanya, malgrat el seu embalum, té un prestigi i una influència gairebé nuls dins el directori europeu: n’hi ha prou de llegir algunes capçaleres de la premsa occidental més influent ( Financial Times, The Guardian, La Repubblica, Le Monde, Frankfurter Allgemeiner, New York Times ) per entendre, ni que sigui entre línies, que l’Espanya de Rajoy es troba encara molt lluny de formar part de les solucions. És un problema, i un problema tan gros que cal analitzar-lo i diagnosticar-lo cada dia.
I això, per què? Doncs per coses com aquesta baixada d’impostos que ara es treu Montoro del barret de rialles. Costa de creure, però el govern del PP s’ha arribat a convèncer que un assumpte tan seriós com la fiscalitat pot arribar a ser moneda de canvi electoral: ara que he guanyat les eleccions, t’apujo tots els impostos (fins i tot aquells que havia promès no tocar, com l’IVA); ara que vull tornar a guanyar-les, et prometo que te’ls abaixo. I així successivament, en una muntanya russa que no fa més que entrampar l’economia espanyola en una provisionalitat impresentable i inacceptable. Sobretot, en un país amb tantes pretensions (recordem una vegada més que Rajoy va indicar per WhatsApp a Luis de Guindos, a la reunió amb l’Eurogrup per acordar el rescat del sistema bancari espanyol, que “Espanya no és Uganda”, per sort per als ugandesos).
Montoro i De Guindos, d’altra banda, han estat coronats per la premsa especialitzada com un dels pitjors tàndems de gestors econòmics d’Europa. Això no sé si preocupa a De Guindos, a qui com a mínim no se li escapa el riure en públic, però és evident que li és indiferent a Montoro, que disfruta cada dia més en el seu dolent de la pel·lícula. Fins i tot les seves maneres, la veu i la forma d’expressar-se delaten el personatge mediocre que es troba en el lloc de privilegi que sempre havia somiat, i que està decidit a aprofitar el moment per a la reparació d’una autoestima possiblement malmesa. Sempre s’havia dit que apujar els impostos era una mesura d’esquerres, i possiblement per això a Montoro el coneixen dins el PP com el socialista. Ara, a la fi, anunciant aquesta rebaixa absurda, Montoro es pot acreditar i redimir-se com un ministre de dretes. Enhorabona. Només queden quatre milions i mig d’aturats a Espanya.
