Publicitat
Publicitat

Motius per a l'esperança a Líbia

La setmana passada, quan entrava a Líbia des de Tunísia, un soldat rebel anomenat Aiman va objectar que jo no tenia visat. Li vaig fer notar que les seves forces havien enderrocat el govern que emetia els visats. Però en aquesta mena de situacions el que mana és el tipus que va armat. I en aquest cas era l'Aiman.

Al final em va oferir una solució. Si jo el portava amb el cotxe a la seva ciutat natal, Zuara, el visat deixaria de ser obligatori. Vaig serrar les dents i li vaig dir que pugés.

Aquest incident sembla que confirma les pors de molts nord-americans sobre els rebels libis: ¿són només uns sicaris que instauraran la seva pròpia tirania o el caos?

Cal preguntar-se si els rebels libis ho faran més bé, sobretot tenint en compte que a l'Afganistan vam fer costat a Hamid Karzai per veure'l després enfangat en la corrupció. Els dubtes estan justificats. Però després de la meva recent visita a Líbia sóc moderadament optimista.

El que més m'impressiona és el baix nombre d'actes de pillatge i de morts per venjances a la capital, Trípoli. Hi ha hagut uns quants incidents en què, pel que sembla, soldats rebels han executat alguns presos, i els negres subsaharians han estat molt maltractats (els acusen de ser mercenaris de Muammar al-Gaddafi). Però en la majoria de casos els col·laboradors d'aquest règim tan odiat no han estat objecte d'agressions.

He vist molts libis que fugien cap a Tunísia, molts dels quals eren segurament partidaris de Gaddafi. Però els rebels no els posaven dificultats als controls frontereres ni els robaven les pertinences. I, pel que he vist, per norma general ni els veïns ni els rebels han tocat les cases i els vehicles de luxe abandonats pels partidaris del règim.

A més, he passat per nombrosos punts de control en mans dels rebels armats i cap vegada m'han demanat baksheesh , que vol dir suborn o propina.

El que sabem dels màxims dirigents dels rebels és també força encoratjador. Mahmoud Jibril, primer ministre en funcions del Consell Nacional de Transició dels rebels, va fer el doctorat a la Universitat de Pittsburgh, on també va ser professor. Pel que fa a Mustafà Abdel Jalil, president en funcions del consell, quan era ministre de Justícia va desafiar Gaddafi reivindicant l'alliberament dels presos polítics. Ali Tarhuni, ministre de Finances, era professor d'economia a la Universitat de Washington.

A alguns nord-americans els preocupava la possibilitat que els extremistes islàmics s'apoderessin del comandament de Líbia, però són molt pocs els líders rebels associats al fonamentalisme islàmic. El comandant Abdel Hakim Belhaj, de Trípoli, n'és una excepció i afirma que la CIA el va torturar el 2004. Tanmateix, ha dit al meu col·lega del Times Rod Nordland que tot està perdonat i que valora el paper dels Estats Units en la revolució líbia.

La veritat és que qualsevol govern libi ha d'incloure fonamentalistes com Belhaj, que s'han enfrontat amb gran valentia al règim de Gaddafi. A Líbia hi ha un clima pro islàmic i pro occidental alhora.

De tant en tant m'he trobat amb libis residents als EUA que s'han traslladat a Líbia per unir-se a la revolució; a un rebel que hi havia prop del meu hotel jo l'anomenava Texas, perquè allà és on va aprendre a parlar arrossegant la veu.

Després hi ha el doctor Rida Mazagri, un neurocirurgià que ha tornat a la seva Líbia natal per atendre pacients a les àrees controlades pels rebels. Les forces de Gaddafi van capturar Mazagri i ningú no va saber-ne res durant cinc mesos. Molts de nosaltres pensàvem que era mort, però els rebels el van alliberar de la presó de Trípoli i ara acaba de tornar a Virgínia de l'Oest, on l'han rebut com un heroi.

L'ambient a Trípoli sembla força tolerant, poc venjatiu i eufòric davant la perspectiva de la democràcia. "Ara som lliures -afirma un enginyer anomenat Belgassim Ali-. Que facin un diari a favor de Gaddafi, m'és igual. Però s'ha acabat la dictadura!"

És cert que els rebels estan atomitzats en petits grups armats, i hi ha gent que no té gaire bona opinió del consell rebel. En general tenen poca experiència en qüestions de govern i sovint es barallen. Però la qüestió és que els rebels han coordinat unitats de combat molt dispars i han procurat pactar la rendició de poblacions que es mantenien lleials al dictador, com Sirte -ciutat natal de Gaddafi-, en lloc d'irrompre-hi amb ràfegues de metralladora. A més, el nou govern libi tindrà l'avantatge d'accedir a milers de milions de dòlars en fons bloquejats i al petroli que fa de Líbia un dels països més rics de la regió.

Crec en les intervencions humanitàries per impedir un genocidi i atrocitats en massa -si la conjunció dels astres hi és propícia, com crec que ha passat en el cas de Líbia- i, per tant, potser m'enganyo a mi mateix per justificar els nostres bombardejos. Sigui com sigui, em sembla que la intervenció militar de l'OTAN ha impedit una matança a Bengasi, ha salvat incomptables vides de libis i ha encarrilat el país per un camí esperançador.

Països com els Estats Units, França, la Gran Bretanya i Qatar han fet història donant suport a una operació militar que sobretot el que pretenia era salvar vides en lloc de defensar interessos nacionals. Tot i que són moltes les coses que encara poden sortir malament, em fa l'efecte que Líbia serà capaç d'anar avançant cap a un futur que serà molt millor que el seu passat repressiu.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT