Publicitat
Publicitat

Mundial Club Barcelona

Segur que vostè coneix algú a qui el futbol mai no li ha interessat gaire, però des de fa tres anys no es perd cap partit del Barça. Potser és una persona aficionada a la música, al teatre o a la literatura que, com aquell que s'ha enganxat a una sèrie de televisió, veu tots els episodis que protagonitzen els nois de Guardiola. Potser vostè mateix és aquesta persona. Sàpiga que no està sola. A tot el món hi ha milions de persones que, no ho diries, però són addictes al joc del Barça.

No en saben gaire, de futbol, però saben que els agrada el que veuen. Es miren els partits pel plaer estètic que provoca veure aquella fascinant combinació amb la pilota, aquelles passades de metrònom, aquell ball metòdic de posicions, aquell truc tècnic que sembla màgia perquè l'ull necessita la repetició per entendre per quin interstici ha pogut passar la pilota o el futbolista.

També s'ho miren perquè els agrada la personalitat dels jugadors, que al final dels partits sempre deixen flotant una mena de fragància d'espectacle honest. Se'ls veu que juguen pensant en la pilota com a instrument per a la victòria, i no en la victòria com a justificadora de qualsevol instrument. Només per això, ja no semblen d'aquest món, sovint tan donat a la barroeria. Són actors petits que transmeten molta grandesa. La majoria estan fets a casa i tenen un comportament estranyament equilibrat per més que l'èxit continuat els tempti a abandonar-se.

I després hi ha l'entrenador, un vell conegut, cervell de la trama, la història que va sortir bé contra el pronòstic de la majoria, l'home que hem vist envellir, el líder del grup que parla als aficionats però que arriba a tota la societat, perquè el futbol sempre ha disposat de grans altaveus, però molt pocs els han sabut fer servir per a res més que no fos justificar-se. El seu discurs ens fa bé i el seu treball s'ha convertit en un dels escassos fils dels quals, en aquesta dura època que estem passant, sembla que pengi la confiança del país.

La naturalesa competitiva de l'esport hi posa la incertesa necessària per fer avançar el guió. Cada rival, cada títol, cada temporada que passa adquireix un creixent aire de missió impossible, que fa que el final victoriós sigui encara més admirable. La nova frontera a què hauran d'aspirar serà deixar el club instal·lat en aquesta dinàmica virtuosa quan la sèrie perdi alguns dels actuals protagonistes per incorporar-ne de nous i que aquests siguin capaços de mantenir-ne l'interès.

Aquest Barça amb qui estem tenint la sort de coincidir, ha desbordat tots els seus marges i ha esdevingut un fenomen cultural global per a tots els públics. El món frueix del joc del Barça com de la música del Beatles i seu davant la pantalla amb l'expectativa que serà recompensat amb una hora i mitja de creativitat i veritat.

Disculpin si he abusat de les metàfores i de l'alegria de veure el Barça tancar com a campió del Món una temporada en què ha guanyat cinc de sis títol, però tot això és molt més del que mai vaig pensar que veuria: aquest temps en què, a tot el món, hi ha que gent que pregunta a quina hora juga el Barça.

Quan el joc és un regal

Semblava que el Barça difícilment superaria l'excel·lència dels primers 25 minuts de la segona part de Wembley, en què va acabar d'abatre el Manchester United i va guanyar la quarta Champions. Però la primera part d'ahir a Yokohama davant el Santos a la final del Mundial és una nova peça de museu i un nou regal a la història del futbol que porta una firma blaugrana.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT