Hi ha remor de fons. Va pujant un murmuri de baix a dalt de la societat que està donant lloc a fenòmens de característiques diverses però d’elevat caràcter simptomàtic. L’ANC ens ha recordat que la política no és territori exclusiu dels partits. La crisi ha afavorit l’emergència de moviments socials que han trastocat l’estratègia de persuasió de les polítiques d’austeritat. I malgrat les inèrcies excloents del bipartidisme, forma suprema del règim polític espanyol, alguns d’aquests moviments intenten convertir-se en projectes polítics i ocupar els espais abandonats pels partits tradicionals. Si la candidatura Guanyem Barcelona es concreta, sacsejarà l’espai polític català, enriquint els processos en curs: no només d’independència viu l’home.
La cultura política ha estat contaminada de mercantilització, de mediatització i d’individualització. I les noves músiques que s’estan deixant sentir van directament contra aquests tres factors.
Segons Marcel Gauchet, la gent ha integrat el punt de vista del mercat, actua en funció d’ell. El reconeixement el donava la posició en termes de consum -o la fantasia d’haver-la assolida-. Però ara la crisi ha fet saltar aquest miratge. Sembla que la mètrica dels valors està canviant. “A la societat, qui em necessita?”, es pregunta Richard Sennett.
La mediatització: “L’estupidesa moderna no és la ignorància, sinó la negativa a pensar les idees rebudes”, deia Kundera. Des dels moviments socials es reivindica tot allò que fa nosa perquè qüestiona els llocs comuns. Recuperar un cert espai per a la transgressió és fer que el que es diu se senti, perquè estem en un sistema mediàtic amb gran capacitat per aconseguir que el que no es vol sentir quedi a benefici d’inventari.
Finalment, davant d’un individualisme que “tendeix a l’anomia” (Ulrich Beck), creix una certa voluntat de recuperar la idea del comú, un humanisme de la irreductible condició humana.
Tot plegat, senyals que les coses es belluguen. Les incerteses del moment vénen de viure una crisi que ho és també de les idees rebudes.
