Jo Nesbo a Montserrat
No hi ha imatges. Ningú no l’ha vist, però l’autor que ha venut més de vint milions de llibres del detectiu Harry Hole ha estat fent escalada a Montserrat. Amb la mateixa discreció dels seus assassins, amb el misteri de les seves novel·les, Jo Nesbo ha anat a grimpar per les parets més verticals d’unes muntanyes que no coneixia i qui sap si, temps a venir, seran escenari d’alguna de les seves negríssimes trames, de les que s’han de llegir de dia. De nit, la por no et deixarà dormir. L’escapada secreta, i l’escalada, la tenia planificada abans d’arribar a Barcelona a presentar El lleopard, set-centes pàgines de tensió, ritme i addicció. Frases curtes per a històries llargues. Jo Nesbo -expressió seriosa, mirada inquietant- sí que va ser a la Biblioteca Jaume Fuster a xerrar amb els lectors. Vesteix de negre, amb texans estrets i les sabates lluents, de punxa, com l’estrella del rock que va ser a Noruega. M’importa poc saber fins a quin punt aquest Harry Hole antiheroi, autodestructiu, alcohòlic, drogoaddicte, sentimental, vulnerable i ple de dubtes morals és l’ alter ego de l’autor. Se me’n fot. M’interessa, relativament, saber què en surt d’una mare bibliotecària i d’un pare que, quan ets adolescent, et revela que es va allistar a la Waffen SS com a voluntari. Com s’arrossega aquest drama? Escriure és la catarsi? El sentit de l’humor, la cuirassa? ¿La vergonya familiar es pot expiar a través de la literatura? De Nesbo em fascina el que escriu i com ho escriu. I ara tenim una novel·la que va molt més enllà de la persecució d’un assassí en sèrie, sàdic i recargolat. El lleopard no és tan veloç com el guepard, ni té la força d’un lleó, però sigil·lós com és, sap sincronitzar la respiració amb la de les seves preses. Així, les víctimes no s’adonen que els ronda l’assassí. El públic, entregat, va acomiadar Jo Nesbo com en un concert. Amb una ovació.
El somriure de Ben Bradlee
Una pregunta: posats a sincronitzar, en quin moment la política compassarà la seva respiració amb la de la població? Potser massa ingènuament, vam creure que aquest era el moment. La suma de la crisi econòmica, l’allau de protestes contra les retallades i la corrua d’escàndols de corrupció que han deshonorat famílies intocables i que han empastifat formacions de dretes i d’esquerres havien de donar, com a resultat, una nova ètica de governar i gestionar la cosa pública. Però, per exemple, el mateix procés català ens demostra, una vegada més, que mana la tàctica. Tant els nacionalistes espanyols (PP i PSOE) com els independentistes (CDC i ERC) treuen la Texas Instruments per calcular els interessos electorals. Mentre allà on hi ha persones ells hi vegin votants continuarem anant de mal borràs. ¿No havíem quedat que era el moment de canviar el paradigma? O tan sols eren paraules? Però els polítics no són els únics que s’han de regenerar. Els mitjans de comunicació també hauríem de sincronitzar els nostres batecs amb els de la gent. Segurament ens hem oblidat de ser la prova del cotó fluix de la democràcia. Potser hem estat massa pendents de les institucions i massa poc dels ciutadans i, ara, en la desorientació per la follia digital i per la lenta agonia de la premsa de paper, maldem per recuperar la confiança dels lectors. ¿Sabeu què va dir Ben Bradlee, director del Washington Post, quan va tenir les gravacions del cas Watergate a les mans? “Aquestes cintes em duran a la tomba amb una gran rialla a la cara”. No tots tindrem una gola profunda i la valentia necessària per derrocar el president d’un país. N’hi ha prou que expliquem les coses que passen al voltant nostre per evitar que la vergonya de l’ omertà es torni a fer grossa, ens caigui al damunt i, de nou, ens estaborneixi. Hauria de ser el nostre compromís social.
