S’ha avançat molt en pocs anys. Mai havia estat tan a tocar la possibilitat de bastir un nou país deslligat d’una viciada, esgotadora i empobridora dependència de l’estat espanyol que impedeix avançar tant a Catalunya com, en realitat, a la mateixa Espanya. Mai hi havia hagut tanta gent amb ganes de girar full, de participar en la construcció d’una Catalunya més justa i més lliure. La crisi, sumada a una reflexió que ve de lluny i que ha madurat bé, ens ha portat fins on som. I tanmateix, després de les dues conferències públiques del president, Artur Mas, i del cap de l’oposició, Oriol Junqueras, la decepció i el desconcert s’han instal·lat, com un aire enrarit, entre la gent més compromesa amb la voluntat de canvi, amb la independència. En canvi, feia temps que no vèiem tanta satisfacció entre la classe dirigent espanyola i la seva premsa afí. Els reductes de la tercera via, alguns certament meritoris per la fe que demostren en una sortida federal generosa amb Catalunya, també respiren alleujats. Uns i altres per fi poden fer valdre la tan anunciada divisió -que mai no arribava- del bloc sobiranista que faria embarrancar el procés.
Què ha passat? Que arribada l’hora de la política en majúscules, els seus protagonistes han escrit dos sòlids capítols del llibre del procés, tots dos en majúscules, sí... però per separat, sense haver-s’ho ni parlat! En realitat són dues bones propostes. Fetes des del consens, pactades prèviament, totes dues funcionarien. Totes dues generarien complicitats i energia col·lectiva. Totes dues provocarien una resposta entusiasta. El problema és que, concebudes per separat i en paral·lel, des de la desconfiança mútua, fatalment apareixen enfrontades i excloents. Per això ara sembla difícil trobar la via d’entesa. Per això han provocat decepció i desconcert. I divisió. ¿A favor de què estàs, de la llista unitària o de les llistes amb paraigua comú? Mas o Junqueras? Malament. S’ha tensat massa el desencontre, s’ha escenificat massa la diferència. Cadascú amb la seva claca. Ja som altra vegada en la Catalunya dual, en l’etern empat paralitzador. Ve de lluny: nyerros i cadells.
Em sembla que l’única sortida raonable rau ara a iniciar una negociació des de zero. Les dues propostes no les podem esborrar, però no poden servir de punt de partida. Cal tornar a començar. I si no hi ha més remei, caldrà recuperar el lideratge de la societat civil. Personalment vaig considerar interessant la proposta de Mas. Pel que tenia de diferent respecte d’unes eleccions normals i sobretot per l’obertura a la societat civil. La unitat política entre polítics rivals només es pot donar en moments excepcionals i, tot i així, sempre penja d’un fil: les ideologies i els interessos de partit afloren a la mínima. És natural. Paradoxalment, una unitat política de debò només és possible quan la política professional, tan imprescindible d’altra banda, accepta fer un pas enrere. No es tracta de quedar-nos sense ideologia ni partits. Ni de bescantar els polítics. Es tracta d’aturar momentàniament la partida i d’ampliar el tauler de la representació social per poder canviar les regles del joc. I cal recordar que el joc que tenim entre mans no és gens fàcil.
La pregunta, per tant, no és què suma més, si llista o llistes. Aquesta pregunta, tenint al darrere de cada opció dues visions partidistes enfrontades, és la que ens ha portat al cul-de-sac on som. De cop, com per un encanteri autoinfringit, hem perdut la il·lusió, el gran motor que va mobilitzar voluntaris i votants el miraculós 9-N. Llavors, la pregunta bona és: ¿com recuperem la il·lusió de la gent que ens farà guanyadors? Crec que la resposta és fer que no guanyi ni Mas ni Junqueras, sinó tot el contrari. Cap de les dues propostes, sinó una de diferent. I és aquí on cal que entri en acció, de nou, la societat civil amb un missatge clar als dos líders: o hi poseu imaginació i generositat per trobar una sortida o ho farem nosaltres. Perquè ara és l’hora, sí. És l’hora de la gent.
