L'acord amb The New York Times ens permet comptar amb firmes com David Brooks. A l'estiu va escriure l'article Creix la desigualtat , en què abordava un drama des del punt de vista de l'educació als Estats Units que es fa extensiu a tot Occident. Que ens afecta a nosaltres, per tant. Venia a dir que els rics cada vegada s'ocupen més dels fills, amb temps, mitjans i oportunitats educadores, i que les classes més humils cada vegada ho fan menys. Fa setmanes que hi dono voltes, que ho reinterpreto i ho adapto. La generació dels meus pares no va poder estudiar però va tenir -per força- el valor de l'esforç i -afortunadament per a nosaltres- el valor suprem de donar-nos una educació. Van fer el màxim de sacrificis perquè estudiéssim, i això els ha compensat. Ells progressaven i nosaltres també. La carrera tenia premi, l'ascensor rutllava. La pèrdua de fe -basada en motius reals- en la meritocràcia i aquesta crisi salvatge accentuen una tendència que ja era perillosa. Perquè si la classe més perjudicada deixa de creure en l'educació perquè no li és útil està condemnada. Avui parlem d'un estudi de la Fundació Bofill que alerta sobre l'alt percentatge d'abandonament escolar (tot i que baixa) i retrata aquesta generació de 15 a 25 anys que el sistema va perdent pel camí. Dels ni-ni (els que ni estudien ni treballen) n'hem parlat, s'hi ha frivolitzat, han estat carn d'estudis sociològics i de programes de tele, ho hem entès, els coneixem, els veiem, de tant en tant diem, amb raó, que no estan sols, que hi ha joves sí-sí . Els hem fet famosos, però el que costa més amb els ni-ni és abordar seriosament el tema. Els hem detectat i tot i això ni valorem prou el risc que suposen ni busquem mitjans seriosos per posar-hi remei.
