Hi havia una època, tampoc fa tant, en què els espanyols frisosos de pit i cuixa se n'havien d'anar a Perpinyà. I alguns, de passada, aprofitaven el viatge per comprar llibres, revistes i diaris que explicaven la realitat d'aquell món que Jaime Mayor Oreja va definir l'any 2007 com " una situación de extraordinaria placidez ". Per sort el món ha canviat (Jaime Mayor Oreja, en canvi, no) i ja no cal anar a buscar la veritat a l'estranger. N'hi ha prou entrant a internet i consultant una premsa mundial que, allunyada de la boira de l'eufemisme que ens ha envaït i del sectarisme partidista de la premsa nacionalista espanyola, ho veuen tot més clar. Bé, i a més ens ho expliquen.
Escolti, és que tothom és molt lliure de llogar-li el cul a qui vulgui (només faltaria) però, home (i dona), aquests dies fa vergonyeta aliena mirar-se algunes portades i llegir alguns editorials. És que neguen que el sol surti per l'est i, en casos extrems, la mateixa existència del sol. Escolti, és que practiquen cada dia l'acudit aquell de qui es troba la parella conill total al llit amb un altre (una altra o uns altres i unes altres) i ha de sentir allò de: "Carinyo, això no és el que sembla". Escolti, és que Rajoy va haver de comparèixer diumenge a fer-se l'optimista (venia potser de l'after Burundanga?) no per voluntat pròpia sinó per la pressió de l'opinió pública i només com a coartada per poder anar-se'n al futbol. Escolti, és que Rajoy improvisa permanentment les seves polítiques (bé, en dic polítiques perquè sóc un optimista) i va el paio i se'ns presenta com l'estrateg del rescat. Escolti, és que Rajoy té un equip de comunicació format per gent que li vol mal. O, ¿com creu que els rescatadors es deuen haver pres la foto de l'individu en qüestió celebrant el gol de Cesc com si no passés res? Escolti, ¿és que aquesta gent no aprendrà a nedar ni quan estan coberts d'aigua fins a l'altura del nas?
