La campanya s'està fent molt llarga. Hi ha ganes col·lectives que passi el que hagi de passar. Cap candidat està per fer saltirons d'alegria i ningú té ganes de veure'ls-hi fer. L'eurocrisi s'està fent eterna. La incertesa és una tortura que et fa desitjar el final, encara que no sigui feliç, et rendeixes per esgotament. Vivim dies intensíssims amb una apatia preocupant. És l'apatia de sospitar que això no ho portes tu directament, que t'ho porten. El pitjor és que si cada dia et van dient que ets al precipici europeu, acabes relativitzant-ho, i és molt perillós viure en un precipici i no prendre mesures de seguretat extremes. Com també és terrible que desconfiïs de qui fa els diagnòstics, i de la teva capacitat de modificar el destí. I que sàpigues que aprofitaran la urgència per fer-te empassar algunes coses de propina. S'instal·la la certesa que juguem amb les cartes marcades, i arriba el moment que ho fas amb tanta desgana que si tenies opcions ni ho sabies. Semblem malalts amorrats a un telèfon que només ens pot portar males notícies, desitjant que no soni, però tan cansats que comencem a flirtejar amb la idea que soni i acabem d'una vegada amb aquesta espera desesperant. El verb intervenirés la mar de democràtic i esperançador, però el conjuguem amb por i només com a subjectes passius. Més que desitjar intervenir tenim pànic a ser intervinguts.
