El que hi ha és un dèficit públic ocult (el de la Comunitat de Madrid) que duplica el que s'havia anunciat oficialment i que el govern de l'Estat ha ajudat a amagar sota la catifa fins allà on li ha estat possible. El que hi ha és una mena de rinoceront bancari (Bankia, es diu) que va néixer mort i que ara cal rescatar amb els diners que se'ns detrauen de tot arreu, precisament de tan bé com el van gestionar els mateixos que, curiosament, ara s'ocupen de governar aquest mateix Estat.
El que hi ha és una comunitat autònoma (la de Madrid), l'existència de la qual (com la del noranta per cent de la resta de comunitats que configuren l'esquelet administratiu del Regne d'Espanya) no té cap mena de sentit, com no sigui multiplicar fins a la nàusea les quotes de poder dels partits que manifassegen el pastís polític. El que hi ha és una presidenta d'aquesta comunitat de Madrid que és la personificació de la frivolitat, la irresponsabilitat, la manipulació de l'opinió pública i el populisme més desguitarrats. El que hi ha -insistim-hi- és aquesta mateixa presidenta, capaç d'apel·lar al concepte de la llibertat d'expressió cada vegada que profereix una burrada incendiària, de la mateixa manera que un piròman podria invocar la seva llibertat d'acció en el moment d'escampar la benzina per damunt la pinassa i fotre-hi un misto encès al damunt.
El que hi ha és un president d'Espanya que fuig de la premsa pels passadissos del Senat i que odia amb totes les seves forces la presidenta de la Comunitat de Madrid, però que la tolera perquè no sap què fer-ne, de la mateixa manera que no té ni idea de què ha de fer amb Espanya, com no sigui suplicar davant de Frau Merkel a bord d'un vaixell de turistes a Chicago (aclarint, això sí, que ha estat ella la que ha sol·licitat la trobada). El que hi ha és un país (anomenat Espanya) caminant somnàmbul a la vora d'una cataracta d'intervencions externes i internes, dirigit per un govern absolutament desbordat i contradictori, incapaç de complir ni un dels compromisos que havia adquirit en campanya electoral i massa enfeinat a intentar tapar, debades, les seves pròpies vergonyes. El que hi ha és un Congrés amb una majoria que, a més d'absoluta, és cega, sorda i autista, incapaç de la mínima cautela política a l'hora de propiciar aliances.
El que hi ha és una situació gairebé mafiosa d'asfíxia financera per part del govern d'Espanya envers els seus pulmons econòmics, es diguin Catalunya o Balears. El que hi ha és un executiu -el de Rajoy- que mira amb espant la imminent sortida de Grècia de la zona euro, preludi del moment més baix d'Espanya dins l'escenari internacional en els últims trenta anys, quan fins i tot el seu rei -que fins no fa gaire era l'alegria de totes les festes- ja no serveix ni per presidir la llotja d'un partit de futbol.
I sí, ara que ho esmentem també hi ha una final de la Copa del Rei demà en un estadi de Madrid. Hi juguen el Barça i l'Athletic de Bilbao. Però em penso que no era d'això, del que parlàvem.
