Sovint sentim que les reformes imposades pels governs de Mas i Rajoy pretenen la liquidació de drets que havien costat molt d'aconseguir, i que la crisi n'és només una excusa. Implícitament, se sosté que seria possible sortir de la crisi sense canviar gaire l'ordre de coses que ha governat la nostra societat des de la Transició: per exemple, la legislació laboral. La meva opinió és que, amb independència del que tinguin en ment i del que facin o deixin de fer els nostres governants, un canvi profund en les relacions socials a Espanya és inevitable, perquè la situació en què ens trobem no és nova, però sí que ho són les perspectives a curt termini. M'explicaré.
No és la primera vegada que la taxa d'atur supera la increïble xifra del 20%: ja ho va fer el 1985 (21%, durant la primera legislatura González) i el 1994 (24%, durant la quarta del mateix dirigent). En totes tres ocasions hi hem arribat després d'un període de destrucció de llocs de treball: 1,6 milions entre el 1977 i el 1985, 0,9 milions entre el 1991 i el 1994 i 2,3 entre el 2007 i el 2011. Tant el 1985 com el 1994 van anar seguits de períodes de ràpida creació de llocs de treball: 2,1 milions entre el 1985 i el 1991 (segona legislatura González) i 8,2 milions entre el 1994 i el 2007 (les dues legislatures d'Aznar i la primera de Zapatero).
Si la situació en què ens trobem és similar a les del 1985 i el 1994, i si després d'aquelles dates vam experimentar períodes de gran creixement, ¿per què caldrien les doloroses reformes que ens estan imposant ara? En altres paraules, ¿què té de diferent la situació actual?
Dues coses. En primer lloc, tots dos períodes expansius van anar precedits de devaluacions de la pesseta: del 33% entre els governs d'UCD i el primer de Felipe González i del 22% per part del tercer govern González. Ara una devaluació exigiria abandonar l'euro, cosa que resultaria psicològicament catastròfica (un altre 1898) i financerament caòtica. En comptes d'això, i per primera vegada, estem intentant recuperar competitivitat sense devaluació. Això és tant com dir que, a diferència del 1985 i el 1994, la recuperació serà molt lenta.
Però hi ha un motiu addicional que ens impedeix transitar per on ho vam fer en la segona meitat dels 80 i entre el 1994 i el 2007: per reduir l'atur, el nostre model de creixement exigeix un volum de creació de llocs de treball impossible. Aquesta afirmació està fonamentada en la relació entre llocs de treball i atur al llarg dels darrers 35 anys: any rere any, i amb una extraordinària regularitat, quan s'han destruït 100 llocs de treball l'atur ha augmentat en 150 persones, i per reduir l'atur en 100 persones ha calgut crear 330 llocs de treball. Aquesta regularitat no està causada per la de la demografia, perquè les tres variables rellevants (el creixement natural de la població en edat laboral, la immigració i la taxa d'activitat -la proporció de població en edat laboral que treballa o vol fer-ho-) han tingut un comportament molt irregular durant el període. El que és important és que aquestes tres variables s'han ajustat en el temps per tal que es mantinguin les proporcions que hem assenyalat, de les quals la que ens interessa més és que ha calgut crear més de tres llocs de treball per reduir en un la xifra d'aturats, cosa que significa que o bé els llocs de treball que s'han generat no han interessat als aturats i sí a les dones i als immigrants, o bé que els aturats no han interessat als que buscaven treballadors. Per què ha passat això? Perquè el subsidi d'atur no exigeix l'acceptació d'ofertes laborals, perquè la societat és massa tolerant amb l'aturat, considerat víctima impotent, perquè l'empresariat ha apostat per la construcció i el turisme, que no exigeixen treballadors qualificats...
En qualsevol cas, amb el nostre model productiu i de relacions laborals, reduir la taxa d'atur a nivells tolerables (una tercera part de l'actual) exigiria crear uns 10 milions de llocs de treball, cosa que només seria possible amb una immigració descomunal que elevés la població espanyola vora els 60 milions. ¿Aquesta afirmació no sembla raonable? Imaginem que el projecte Eurovegas es portés a terme i, efectivament, creés alguna desena de milers de llocs de treball entre paletes i cambrers: ¿és que dubtem que la majoria serien ocupats per immigrants i no pel nostre atur juvenil sobrequalificat o amb expectatives massa elevades?
En resum, ni disposem de l'instrument que ens ha tret de la crisi en el passat ni, si el tinguéssim, ens seria possible sortir-ne de la mateixa manera. Per altra banda, la debilitat del lideratge a Espanya no facilita el canvi de model laboral i productiu, una operació que en cap cas no és ni fàcil ni ràpida. Mentrestant, la persistència de l'atur ens està endinsant en un període turbulent en què es qüestionaran els fonaments del consens social construït a la Transició: des de la monarquia fins a les autonomies. Alguns voldrien preservar-lo en la mesura del possible, d'altres flairen la imminència d'una crisi social i es posicionen per cavalcar-la: l'oportunitat per a la independència ve ara; per a la recentralització, també.
