1 . EL CANVI. A partir dels 80 es va començar a trencar el model de governança de postguerra. Els conservadors, impulsats des dels Estats Units i Anglaterra, van anar a totes i van obrir un procés de dessocialització, d’individualització i de substitució gradual de la cultura de responsabilitats compartides per la cultura de la meritocràcia tramposa, l’enriquiment sense límit i el menysteniment dels perdedors. Això va produir una profunda fractura en les societats europees, i un enorme desgast institucional que ha emergit amb la crisi. Ara es torna a parlar del canvi social i dels seus motors.
Per alguns, el canvi social desitjable és el que marca l’hegemonia dels mercats financers -els governs viuen més pendents d’ells que dels ciutadans- i del desplegament tecnològic. Aquest canvi s’avalua en funció del creixement i de la riquesa individual. I té com a motor una elit global que, dotada de l’atribut diví de la ubiqüitat, es mou pel món amb plena impunitat. Traducció per a la ciutadania: el creixement i el mite de l’emprenedor com a promeses de redempció. L’autoritarisme postdemocràtic truca a la porta. Com va dir en una frase famosa el multimilionari Warren Buffett: “Esclar que hi ha lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que l’ha començat. I estem guanyant”.
Però per a molta gent el verdader sentit del canvi és un altre: una societat més igualitària, millor en drets, llibertats i capacitats per a tots. I per això s’apel·la a una revolució discreta, a trencar el cadenat d’un sistema polític blindat. Qui és la contrapart dels rics en la lluita de classes de què parla Buffett? Les classes mitjanes s’han partit entre els integrats que han pogut conservar la feina i els que senten el risc de l’exclusió. En aquest context, els moviments socials sorgits de la crisi busquen la seva transformació en projectes per disputar el poder als partits convencionals. Escac al poder és precisament el títol del llibre de Roger Tugas que fa la crònica de la formació i desplegament d’aquest fenomen. En el cas català han sorgit moviments de reivindicació nacional que han donat impuls a l’independentisme; i, paral·lelament, moviments de caràcter més social, que responen a les destrosses que la crisi ha fet emergir i a la necessitat de reaccionar davant d’una política que està mancada d’autonomia tant respecte del diner com d’unes institucions tancades, en mans dels dos principals partits espanyols i dels seus cooperadors perifèrics.
2 . ELS MOTORS. Tradicionalment, en la modernitat, els motors de canvi havien sigut la burgesia i el proletariat, derrotat definitivament en el fracàs dels sistemes de tipus soviètic, que representaven blocs d’interessos consistents. Avui l’estructura social és molt més dispersa. Qui són els grups que han de promoure noves vies de progrés? Diu Monedero (una de les cares més visibles de Podem): “L’important és el que planteges, no si és d’esquerres o de dretes, que a més ara ja no se sap ben bé què és cada cosa”, una frase que hem sentit sovint tant a les dretes com a les terceres vies. ¿Hem d’entendre que el motor de canvi és tothom, la multitud, menys la famosa casta? Tothom i ningú, s’assembla molt, i sona oportunista. Potser ens hem de guiar pel nucli del qual surt Podem: principalment, un grup de joves acadèmics ben formats, molts dels quals si no estiguessin en la moguda farien, com el 60% dels seus coetanis, mans i mànigues per buscar feina a fora. I, al seu entorn, els moviments socials que lluiten contra la precarietat i altres efectes cruels de l’austeritat expansiva. I també sectors de l’esquerra tradicional que busquen el revulsiu que obri finestres i ens tregui de l’asfíxia de la corrupció i la insolència. Sumant així, pot agafar cos. La pregunta sobre els motors del canvi és crucial per imaginar de quin canvi es tracta i per saber si és un fenomen conjuntural o té la consistència d’una base social forta, amb capacitat real de pressió política continuada.
