1 . L’ENTERRAMENT. “Monarquia desacreditada, Joan Carles abdica”. Aquest simple titular de la newsletter de Le Monde és probablement la millor síntesi del que acaba de passar. “Els espanyols som gent que enterrem bé”, va dir Rubalcaba a Sitges en irònica resposta als aplaudiments de comiat. S’ha confirmat amb l’abdicació del rei. Només cal sobrevolar els mitjans de comunicació més institucionals. Però Espanya també és un país que oblida ràpidament. I avui Felip VI ja comença a fer fora Joan Carles de les portades, malgrat que encara és només un projecte de rei. En els ditiràmbics discursos del moment predominen dues coses: l’adulació al rei com a heroi de la Transició, com si l’hagués feta ell tot sol, i la reiterada afirmació que la seva renúncia és un impuls a la reforma de les institucions, l’inici d’una etapa de canvi. Tanmateix, a aquest cor reformista no s’hi uneix una veu molt important: el PP, que insisteix, per activa i per passiva, en la normalitat i en el caràcter continuista de l’operació.
En una visita a una exposició del CCCB, davant de dues fotos de Franco i d’ell, el rei em va dir, assenyalant el dictador: “Aquest em va nomenar, és així, tothom ho sap, seria absurd que jo ho negués”. Dilluns, en el seu discurs de renúncia, naturalment ho va obviar, tothom ho sap, i va remetre la seva legitimitat al “meu pare, el comte de Barcelona, de qui vaig heretar el llegat històric de la monarquia espanyola”. Conscient que la seva condició era molt precària, va comprendre que si lligava el seu destí a la dictadura moriria amb ella, un guió prou conegut de la seva família. I va obrir el joc. En unes circumstàncies diferents, el rei emprèn una operació semblant. Abans que la degradació de les institucions faci de la monarquia el cap de turc, passa el relleu, amb l’esperança que aquesta transferència simbòlica salvi la institució.
Que la monarquia canviï, certament, posa en evidència les altres institucions. Hauran de fer alguna cosa, diuen alguns. Aquests dies tindrem senyals interessants sobre fins a quin punt està despertant la cultura del canvi. Però la voluntat reformista dels principals partits és perfectament descriptible. Els socialistes s’han convençut que la realitat és de dretes i s’hi adapten resignadament, fins i tot temen que el republicanisme reneixi entre la militància. I el PP, protagonista d’una autèntica restauració conservadora, no veu cap raó per canviar unes institucions democràtiques que ara com ara domina descaradament.
Per tant, és l’hora de veure la força real de les coses que es mouen, des de les que amenacen el sistema de control bipartidista (que generen pànic en els dos grans) fins a les que lideren la ruptura territorial. Si la desafecció ciutadana ha provocat aquest canvi defensiu de la Corona, caldrà pressionar molt més si es volen redistribucions reals del poder. Es parla molt de nova política i es diu que hi ha una manera tancada i opaca de governar que ja no serveix. Però, de moment, se segueix governant així. I la nova política encara ha de demostrar la força per canviar-ho. Entre altres coses perquè molts dels que parlen de nova política vénen de la vella. I s’espanten al més petit senyal de qüestionament de l’ordre.
2 . LA NOVA IMATGE. Es voldrà presentar el príncep com un relacions públiques per atenuar els conflictes que vénen i, especialment, la tardor catalana; com un nou estil per intentar l’aproximació a CiU, un partit de seny, diuen, que continua sent l’esperança per neutralitzar el procés sobiranista. Durant les pròximes setmanes, el discurs del diàleg i de la reforma constitucional girarà al voltant de la idea que el relleu a la Corona és una oportunitat. Però una estrena complicada per al nou monarca, malgrat els poderosos i influents valedors que té, pot començar a cremar-lo molt aviat. Només amb bones paraules no s’encarrila aquest problema.
