Opinió 21/11/2014

Obama i els fills dels immigrants

i
Paul Krugman
4 min

Un dels llocs que més m’agraden de Nova York és el Tenement Museum, situat al Lower East Side de Manhattan. És un edifici antic de la Guerra de Secessió on es van allotjar successives onades d’immigrants. S’hi han restaurat uns quants apartaments per reproduir exactament l’aspecte que tenien en èpoques diferents, des de la dècada del 1860 fins als anys 30 (quan l’edifici va ser declarat no apte per a habitatge). Quan visites el museu, en surts amb la forta convicció que la immigració com a experiència humana va ser extraordinàriament positiva, malgrat molts mals moments i un clima cultural en què jueus, italians i altres col·lectius sovint rebien la consideració de raça inferior.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

M’impressiona sobretot l’apartament dels Baldizzi, del 1934. Quan els vaig explicar als meus pares com era, tots dos van exclamar: “Jo em vaig criar en aquest apartament!” I els actuals immigrants, per les seves aspiracions i pel seu comportament, són iguals que els meus avis: persones que busquen una vida millor i en general la troben.

I per això dono un suport entusiasta a la regularització de la immigració proposada pel president Barack Obama. És una qüestió de dignitat humana.

Això no vol dir que la majoria de progressistes com jo estiguem a favor de l’obertura de fronteres. Un dels motius més importants el podeu veure precisament a l’apartament dels Baldizzi: la foto de Franklin Delano Roosevelt penjada a la paret. El New Deal va convertir els Estats Units en un país molt millor, però segurament això no hauria sigut possible sense les restriccions a la immigració que van entrar en vigor després de la Primera Guerra Mundial. En primer lloc, perquè sense aquestes restriccions hi hauria hagut moltes queixes -justificades o no- contra les onades de gent que arribaven als Estats Units per beneficiar-se de les prestacions socials.

A més, amb una política d’immigració oberta molts dels treballadors nord-americans més mal pagats no haurien tingut la ciutadania i no haurien pogut votar. Quan es van aplicar les mesures de control de la immigració i els immigrants que ja eren aquí van obtenir la ciutadania, va disminuir ràpidament aquesta classe social més baixa, formada per gent que no podia votar, i això va contribuir a propiciar les condicions polítiques per crear una xarxa de protecció social més forta. I sí, és probable que la immigració poc qualificada faci baixar els salaris, tot i que les dades de què disposem fan pensar que aquest efecte és força reduït.

Així doncs, en política migratòria hi ha qüestions molt complicades. Crec que si no teniu sentiments contradictoris sobre aquestes qüestions és que alguna cosa no rutlla. Però hi ha un tema sobre el qual no podeu tenir sentiments contradictoris: la proposta d’oferir un tracte digne a uns nens que ja són aquí i que ja són nord-americans als efectes que compten de debò. I aquest és l’objectiu de la iniciativa d’Obama.

De qui parlem? En primer lloc, als Estats Units hi ha més d’un milió de joves que hi van arribar -sí, il·legalment- de petits i que hi han viscut des d’aleshores. En segon lloc, hi ha moltíssims nens que han nascut aquí -i això els converteix en ciutadans dels Estats Units, amb els mateixos drets que nosaltres- però, com que els seus pares hi van entrar il·legalment, segons les lleis poden ser deportats.

Què hem de fer amb aquestes persones i les seves famílies? Algunes forces de la nostra vida política volen que apliquem la política de mà de ferro: identificar i deportar joves residents que, tot i no haver nascut aquí, no han conegut mai cap altre país; identificar i deportar els pares sense papers d’uns nens que ja són nord-americans, i obligar aquests nens a exiliar-se o a sortir-se’n tots sols.

Però això no passarà, en part perquè, com a nació, en el fons no som tan cruels, i en part també perquè per aplicar unes mesures repressives d’aquesta mena caldria un sistema molt semblant a l’estat policial; i sobretot -em sap greu dir-ho- perquè el Congrés no vol gastar els diners que es necessitarien per aplicar aquest pla. En la pràctica, doncs, els nens sense papers i els pares sense papers de nens en situació legal no aniran enlloc.

Per tant, la veritable pregunta és com els tractarem: ¿mantindrem l’actual règim de negligència malèvola, negant-los els drets i sotmetent-los a una permanent amenaça de deportació? ¿O els tractarem com els compatriotes que ja són?

La veritat és que el nostre propi interès ens diu que hem d’actuar amb humanitat. Els fills dels immigrants d’avui són els treballadors, els contribuents i els veïns de demà. Condemnar-los a viure en la clandestinitat vol dir que tindran una vida familiar massa poc estable, que els negarem l’oportunitat d’estudiar i d’adquirir competències, que contribuiran menys a l’economia del país i que representaran un paper menys positiu en la societat. La inacció és, per tant, autodestructiva.

Pel que fa a mi, però, els diners no em preocupen gaire, ni tan sols els aspectes socials. El que de debò importa, o hauria d’importar, és la humanitat. Els meus pares van poder fer la seva vida perquè els Estats Units, malgrat tots els prejudicis de l’època, van estar disposats a tractar-los com a persones. Tractar de la mateixa manera els nens immigrants d’avui és la línia d’acció més pràctica, però també és sobretot el que cal fer. Així doncs, hem d’aplaudir el president per fer-ho.

stats