Opinió 09/12/2010

És el projecte, conseller

i
Patrícia Gabancho
4 min
És el projecte, conseller

La metàfora del Titanic per referir-se al PSC, que va utilitzar Antoni Castells, té mala jeia perquè remet a un naufragi, però el conseller volia precisar que, quan el vaixell s'enfonsa, no és moment de barallar-se pel timó. I quan tens un forat sota la línia de flotació, diria jo, tampoc cal preocupar-se per la pintura. Vull dir que el fet simbòlic de tenir un grup parlamentari a les Corts no soluciona res: és una baralla per les formes. Amb grup propi, el PSC va votar a favor de la Loapa perquè el cap de colla, que era l'Ernest Lluch, va considerar que la llei restrictiva era el millor per defensar la democràcia; excel·lent persona, ponderat i catalaníssim, Lluch sempre va posar el projecte del socialisme espanyol per davant del tema català. El fet és que si un partit es fot la gran nata, el que falla és el projecte, no els detalls. I això no deixa de ser preocupant, perquè el PSC és un partit estructural: una part de Catalunya no estaria ben representada amb cap altra sigla. Però a aquesta part, també cal seduir-la.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El PSC té dos fronts oberts, dos icebergs xocant contra la proa. El primer és obvi i europeu: l'esquerra no té credibilitat com a agent de progrés, perquè no ha aconseguit posar al dia el seu discurs. Ara només recita tòpics, fórmules que la crisi ha fet miques. Però és la mateixa concepció de la societat tutelada i subvencionada la que està en qüestió i, davant d'això, l'esquerra només intenta incrementar els ajuts, és a dir, mirar de fer arribar el benefici a més gent. I en el cas dels serveis bàsics i clàssics, que haurien de ser defensats per tothom amb dents i ungles, l'excés de despesa no sempre comporta eficiència: de vegades és simplement una gestió de mà foradada. Sanitat i educació, a Catalunya, ho confirmen. Però d'aquest tema n'haurem de parlar amb més deteniment. En tot cas, la cohesió social no fa guanyar eleccions, perquè la demanda és per definició infinita i condemna a la insatisfacció.

El segon front és obvi i espanyol: és el tema català. Queda clar que el projecte d'anar a buscar trossos d'Estatut per la porta del darrere no és pla per a ningú i que l'Espanya federal se l'hauran de pintar a l'oli. En el moment que PP i PSOE van de la maneta en el procés de recentralitzar l'Estat i minimitzar les autonomies, que el PSC digui que Espanya serà federal en un termini raonable és fer volar coloms. Com és lògic, ho saben prou bé. El pitjor, però, és que mentre venen aquest fum es veuen obligats a tapar-li les vergonyes a Zapatero: mireu si no la tèbia reacció davant l'enredada de l'aeroport del Prat, que ha deixat la Generalitat amb un pam de nas. Com el finançament, com la llei de caixes, com la dels ports autònoms, cada gest que fa el govern de Madrid és una reculada de Catalunya que el PSC, obseqüent, saluda i aplaudeix com si fos qui sap què. Negar el conflicte només afavoreix el més fort, que sempre és Espanya. El votant socialista tradicional en aquestes coses no s'hi fixa, però la minoria espavilada passa comptes i qualsevol partit dirigent ha de pretendre convèncer la minoria espavilada.

Si el problema és doncs de projecte, no el solucionarà l'estructura. El PSC ja es va refundar per guanyar les eleccions: va ser la revolta dels capitans, la presa de possessió del Baix Llobregat, comandats per Pepe Montilla, se'n recorden? Aquells que feien la doctrina no guanyaven, unifiquem doncs doctrina i vots: això va ser el congrés de Sitges. Que s'apartin els senyorets. Ara a generació d'alcaldes d'arreu pressiona per col·locar-se, però sovint un bon regidor no és un bon alcalde i un bon alcalde no és un bon president. Tothom té un nivell òptim de govern i no més. Montilla tutelarà l'ascens de la generació chaconista, ja ho està fent, però això continua deixant el PSC sense projecte. El chaconisme és pragmàtic i espanyol. I, tal com estan les coses a Catalunya, el PSC ha de decidir si se suma a l'empenta general sobiranista -al ritme que sigui- o s'hi posa davant, amb les mans a la cintura i una actitud amenaçant, per frenar l'avançada. Ho va fer en Collboni en la campanya electoral, i ja veieu quina ha estat la collita.

Mentrestant, en Castells advoca per una regeneració de la política, per tornar a la política la dignitat d'arbitrar els afers col·lectius sense cap cega aspiració de poder. És un altre tema que haurem de tractar amb decisió. Però el PSC representa tot el contrari: una extensíssima casta de tècnics que creuen que en saben més que tothom. El PSC s'ha de situar en aquesta triple crisi, però no serà el PSOE qui el deixi anar ara que les aigües catalanes estan agitades, més en la base que en la intenció d'Artur Mas. La gran lliçó d'aquestes eleccions és precisament que la societat no és fidel per sempre, que l'àrea metropolitana no és monolítica, que la gent canvia de vot i que tothom reconeix una il·lusió de futur. Si davant d'un projecte espanyol intractable i abassegador, el PSC s'erigeix en el gran defensor de l'Espanya unida -o sigui, del passat- aquest partit serà certament secundari en el mapa català.

stats