Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Panorama de iaios amb paella

Vaig escoltar a part o banda que les eleccions regionals de Colòmbia, que se celebraven ahir i que tenien conseqüències decisives per al futur polític immediat d'aquell país (entre altres coses, hi havia en joc l'alcaldia de la capital, Bogotà) estaven sota serioses sospites de frau. Els observadors internacionals havien detectat, entre altres coses, que els partits en lliça compraven vots entre les classes més humils a canvi de queviures (carn de xai i de porc, particularment), i que molts menors d'edat rebien estipendis perquè acompanyessin els seus avis fins a les meses electorals i els animessin a introduir dins el sobre la papereta d'una formació política o altra.

Ves quina novetat, vaig pensar. Ja m'imagino que a Colòmbia deu passar de tot, però no cal anar tan lluny per trobar exemples d'aquesta mena de pràctiques abusives damunt el vot del personal. Aquí mateix no ens hem mogut gaire, en més de trenta anys del que hem vingut a anomenar democràcia, de la situació que denunciava Miguel Delibes al seu relat El disputado voto del señor Cayo, en què els candidats dels diferents partits que concorrien a unes eleccions feien de tot per aconseguir el sufragi del darrer pagès que habitava un poble de muntanya abandonat. Convertits en veritables manters de la política, partits i partidets, amb els seus més o menys obscurs candidats regionals al capdavant, no han deixat mai d'oferir paelles, botifarrades, costellades, calçotades i tota casta d'esdeveniments amb el tec com a protagonista, a fi d'atraure vots cap a les seves opcions. Acostuma a tractar-se de convocatòries especialment adreçades a la tercera edat, que per algun motiu és un sector de la població que els gabinets electorals tenen conceptualitzat com a mancat de raciocini, i més sensible que cap altre als afalacs de l'estómac. És a dir, que això de comprometre el vot a canvi d'un plat de llenties (o d'arròs, o de costelles) no és cap cosa que s'acabin d'inventar a Colòmbia. Tampoc ho és la coacció sobre els avis: tots coneixem històries de gent gran (generalment afectats per algun tipus de demència senil) que compareixen a les urnes degudament acompanyats dels seus fills, gendres, nores o néts, que tenen la gentilesa d'escollir per ells la papereta adequada. I en alguns indrets especialment extremats, com pugui ser Mallorca, hi ha hagut eleccions en què han arribat a votar persones que feia estona que eren mortes (com que són gent seriosa, en aquest cas tots els difunts van votar el PP).

En resum, no sé què faran els partits polítics nostrats ara que vénen eleccions i que la crisi els obliga a una certa imatge d'austeritat, però per poc que puguin, m'hi jugo un pèsol que convidaran els avis a dinar, i que animaran els seus militants a tutelar el vot dels ancians de la casa. Així ha estat i així serà sempre que n'hi hagi ocasió. Potser que, pel 20-N, aterri aquí una tropa d'observadors internacionals, a veure què els sembla tot plegat. Les democràcies bananeres és el que necessiten.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT