Des que el 19 de desembre del 2012 Artur Mas i Oriol Junqueras van subscriure el pacte de governabilitat que ha sostingut l’actual legislatura catalana i ha fet possible la marxa cap a la consulta -ara fa gairebé dos anys-, un dels temes favorits del discurs antisobiranista és el que presenta el president Mas com un ostatge, com un pobre titella mogut pel líder republicà -que seria el veritable cap del govern des de la penombra i sense desgast-, mentre pinta una Convergència a punt de ser fagocitada per Esquerra mitjançant l’abraçada de l’ós. Una part considerable de les anàlisis sobre el recent debat de política general s’han mogut dins d’aquest esquema: o bé ERC deixa caure CiU, en precipita el fracàs històric i n’hereta el patrimoni, o forma amb ella un govern de coalició només per a cruspir-se-la millor.
En la meva modesta opinió, les coses no són tan esquemàtiques. D’una banda, és evident que Convergència viu el moment més complicat en les seves quatre dècades d’història. El cop no tan orgànic, però sí moral i psicològic infligit per la confessió de Jordi Pujol va ser duríssim, i encara pot tenir derivacions; després de molts anys de turbulències i tensions calculades, la divergència tàctica i estratègica entre CDC i la cúpula duranista d’Unió sembla difícil de reconduir. En fi, és ben natural que una porció de l’electorat tradicional de CiU es resisteixi a seguir el viratge independentista que Mas i els seus han dibuixat durant el darrer bienni. Convergència, doncs, està tocada, sí; no pas enfonsada, i posseeix un lideratge sòlid que, segons com, el capteniment de l’estat espanyol pot convertir en heroic.
Examinem ara la situació des de la perspectiva d’Esquerra Republicana. Havent assolit els seus millors registres electorals després del franquisme el 2003-2004 (16,4% a les catalanes, 15,8% a les generals), ERC es va veure arrossegada per l’experiència dels tripartits fins a un modestíssim 7% dels vots el novembre del 2010, i va fer un remarcable rebot al cap de dos anys, quan va arribar al 13,7% dels sufragis, que li van donar els seus actuals 21 diputats. A partir d’allí, la sintonia entre l’agenda independentista del partit i el nou rumb del conjunt del nacionalisme han situat la nau republicana amb el vent molt a favor.
Així, totes les enquestes publicades des d’aleshores confirmen el sorpasso que Esquerra ja va fer sobre CiU en les europees del maig d’enguany (val a dir que amb una magra participació del 47,6%). Cap dels sondejos, tanmateix, no situa els republicans més enllà del 22-24% dels vots i de la quarantena d’escons. És una pujada formidable en tan poc temps, sens dubte, però que els deixa molt, molt lluny de la majoria absoluta. Resulta lògic si considerem que, segons les mateixes enquestes, Convergència està lluny d’evaporar-se; que existeix i es referma un independentisme més pur, intransigent i d’esquerres, el de la CUP; i que noves opcions electorals en gestació (Guanyem, Podem, Procés Constituent...) són susceptibles d’arrabassar-li a ERC més d’un simpatitzant.
En aquestes condicions, és d’esperar que als despatxos del carrer Calàbria tinguin clar això: que si l’objectiu és la independència a curt termini, Esquerra no hi pot arribar sola, ni en companyia només d’Iniciativa i la CUP, ni amb el reforç del socialisme catalanista, perquè amb tots aquests components no sumarà ni de bon tros el necessari 55-60% dels vots. Hi ha una fracció molt significativa de les classes mitjanes convertides de poc a l’independentisme que, ara com ara, no està preparada per lliurar la seva representació política a ERC; que només arribaran a l’estat català si és a bord d’un vehicle de formes més arrodonides, de perfil programàtic més suau, i dins del qual es puguin sentir a casa, no com uns nouvinguts acollits amb condescendència.
Aquest vehicle es diu avui Convergència (amb el vèrtex d’Unió en procés de distanciament), però pot ser demà una Convergència refundada, rebatejada o tunejada. El rètol és el menys important; el que importa és la base sociològica, la cultura política i el sentiment de pertinença a un col·lectiu que, contra allò que insinua ara la demagògia, no està format per centenars de milers d’evasors fiscals ni de traficants d’influències, sinó per bona gent catalanista a la qual lustres d’humiliacions per part de l’Estat ha empès molt més lluny del que mai haurien pogut imaginar.
Insisteixo: vull creure que els dirigents d’ERC són conscients d’aquesta realitat, i que evitaran caure en l’error que il·lustra el conegut apòleg oriental. Una granota i un escorpí es troben a la vora d’un riu, i el segon demana a la primera que el porti a l’altra riba damunt d’ella. “No em picaràs?”, pregunta la granota recelosa. “Em suïcidaria!”, respon ell. Però, a mitja travessa, l’escorpí li clava l’agulló al batraci i, esclar, tots dos s’ofeguen.
