Publicitat
Publicitat

PILOT VERMELL

Pedres i flors

Primer vaig pensar que era el pentinat que li agradava portar, que s'havia esforçat perquè un ble de cabells li caigués per davant de la cara i li tapés mitja galta i una part de la barbeta, però quan m'hi vaig apropar vaig veure que l'estilisme no era la prioritat. La Nadia volia cobrir-se un tros de pell cremat, operat i curat. Tapar-se la cara per presumir sonava tan deliciós quan ho comparaves amb tapar-se la cara per viure…

La Nadia té 25 anys i és afganesa. Durant 10 anys de la seva vida s'ha fet passar per un noi per poder viure: per poder treballar, per poder comprar, per poder sortir al carrer sola. Ara, dissimuladament, es tapa les cicatrius que li va deixar una bomba, però tota la seva vida ha lluitat per no haver-se de tapar. Per als altres, la Nadia va desaparèixer quan va decidir ser un noi en un país on les dones són invisibles, però ella sempre ha sabut molt bé qui era i què volia. Després de 18 operacions, 10 anys de mentides i un llarg viatge, la Nadia va arribar a Catalunya, ara farà 5 anys. Quan hi parles t'hipnotitza amb la seva mirada estranyament profunda i alhora infantil, amb un somriure que no s'esforça, amb unes paraules ràpides i contundents, que dolçament t'expliquen les pitjors experiències. És llesta com la gana que ha passat i ha viscut moltes més vides de les que es poden suportar. Estima el seu país, que tant l'ha fet patir, i estima la seva mare, que no la reconeix amb cara de nena, amb pits, amb il·lusions i amb ganes de canviar les coses.

M'explica que hi ha un refrany a l'Afganistan que diu que el seu país és dur com una pedra i sensible com una flor. I així és exactament com la veig jo: com una pedra i com una flor. I mentre l'escolto i la miro, em meravello i no puc deixar de pensar quantes Nadies hi ha sota els burques del món.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT