Publicitat
Publicitat

Picar pedra

Vivim, més que mai, en un món fràgil, en un temps que no ens permet d'instal·lar-nos, permanentment, enlloc. Que tot ens duu a percebre que sota els peus no hi tenim terra. Aquest temps ja ens fou anunciat d'una manera radicalment poètica, profèticament, pels artistes més decisius de la segona meitat del segle XX. Per això desconcerta de veure com l'estament artístic actual -sobretot els funcionaris que utilitzen l'art amb interès propi- es neguiteja tant per les retallades econòmiques anunciades. Hem oblidat que una de les condicions de l'artista és viure instal·lat en la intempèrie? Que fer art vol dir picar pedra?

Certament, la realitat certifica que l'art no es pot desenvolupar sense l'ajut del mecenatge, sense el favor del caprici. Però és hora de provar si aquesta inutilitat que dóna prestigi a pobles i estats pot viure, actualment, independent dels que en treuen estella. Pot ben ser que, en l'època de la massificació cultural, els funcionaris de l'art hagin esdevingut un element de joc necessari, però això no vol dir que no hagin de reforçar la musculatura, espartanament. Així doncs, si no troben diners per comprar pa, hauran de pastar farina, i si no poden viatjar amb avió, hauran d'anar a peu. Fa poc Ferran Sáez, en un article publicat en aquest diari, criticava lúcidament els que "retallen les anelles de plàstic dels packs de llaunes perquè, segons ells, són un perill per a les tortugues marines, però després se'n van a l'Antàrtida a veure desfilar balenes. Això és el que ens fa dependents del petroli, això és el que realment contamina. El problema de fons rau en el fet que hem identificat oci amb mobilitat i que trencar amb això implica un canvi social que alguns avaluen com una pèrdua de drets socials". En el camp de la plàstica, la crisi farà reconsiderar moltes coses.

Una de les primeres serà parar els peus, saludablement, a la tropa d'artistes i comissaris d'exposicions que s'han alimentat de caçar subvencions. Als primers, se'ls haurà acabat això de vendre obres abans de fer-les. Quant als segons -no dic pas que no siguin necessaris- hauran d'entendre que llur ofici és semblant al dels directors d'orquestra: que hi són per fer d'exegetes, per donar relleu al magma d'accents que hi ha amagats als racons de les partitures, per servir les obres, no pas per suplantar-les amb fantasies que satisfacin l'ego. Cauran les escenografies que decoren i dissimulen la inconsistència d'algunes creacions. Caurà l'endogàmia corporativa. I la desfeta no farà pas recular la cultura, ans la revifarà. Dubto que l'autor de l' Odissea consultés mai cap llibre, ni que els savis antics haguessin fet ús de cap font d'informació tret de les que els oferien els ulls, les mans, les orelles, el nas i la boca. I això no ens priva pas de viure, encara, del seu llegat. Ara que molts responsables d'institucions no podran anar a cercar a fora el que sovint es té dins de casa, el rumb de la història local canviarà, car tots plegats ens trobarem obligats a reconstruir la casa, ni que sigui amb material de rebuig. A treure'ns la son de les orelles i anar sense caminadors.

De la cultura artística se n'ha de tenir cura, però no s'ha de malcriar. La societat genera dosis ingents de pol·lució artística, i ens n'hem de protegir físicament i mentalment. Cal reclamar als poders públics que reforcin les infrastructures culturals amb una prioritat: fomentar i sedimentar la cultura canònica, fer-la arribar a tots els estaments socials, fer-ne un referent tan sòlid que pugui ser contradita permanentment. Contradita per esdevenir una força regenerativa constant. La manca de passió artística no es redreça repartint almoines. Obligats a racionalitzar la despesa, caldran intervencions precises i eficaces, per exemple, a la televisió pública, amb programes culturals lliures de complexos. Programes fets amb convicció i no pas amb desgana. Amb la mateixa passió que es dedica als esports. Per què, en temes artístics, la nostra televisió s'adreça als espectadors com si fossin pàrvuls? Seria un gran pas. Un pas gran amb un cost mínim.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT