Publicitat
Publicitat

Pirateria i propietat intel·lectual

La detenció dels propietaris de Megaupload, la web de càrrega, intercanvi i descàrrega de continguts de software o audiovisuals, ha produït gran renou, per les característiques físiques i financeres del seu impulsor Kim Schmitz (ara, Kim dot.com), i sobretot pels problemes de tipus econòmic, jurídic i cultural que ha aixecat.

La web permetia que, de forma anònima o identificada, tothom pogués pujar-hi continguts fins a 2 GB, i a partir d'aquell moment tothom els pogués descarregar (programes, músiques o pel·lícules...). Els usuaris registrats es podien baixar fins a 100 GB d'arxius. L'èxit de la web ha estat total. Més de 150 milions de persones s'hi han registrat i han baixat continguts els drets d'autor no pagats dels quals poden arribar a 500 milions de dòlars, cosa que crea una distorsió en el mercat de continguts amb propietat intel·lectual. No sé com acabaran les batalles judicials que provocarà.

M'interessa molt més la perspectiva jurídica i cultural que planteja, cosa que no té res de nou, ja que fa bastants anys que el comerç o l'intercanvi a través d'internet és objecte de polèmiques, en alguns casos aferrissades, i que sovint són difícils d'entendre per al conjunt de la població. La tecnologia és a l'origen de tot això, però la reflexió la faré en un entorn més clàssic.

Quan un autor escriu un llibre o un cantant grava una cançó, el normal és que signi un acord amb l'editor i rebi una retribució en funció del nombre de llibres o de DVDs que s'arriben a vendre. Són els famosos drets d'autor que han estat fins ara la forma normal de compensar el seu treball i la seva creativitat. Però els llibres i la música es venen cada cop menys a les llibreries i més en forma digital per la xarxa. El sistema no ha canviat gaire, llevat de la forma de controlar els exemplars venuts , és a dir, pagats.

Analitzem algunes pràctiques. Compro un llibre a l'Fnac. Una vegada llegit (o no) el passo als meus fills, als meus companys de feina o als meus amics, i els intercanviem. Aquest fet suposa que un exemplar pugui ser llegit per una dotzena de persones de forma totalment gratuïta. Podria arribar el cas que jo en fes alguna fotocòpia per poder deixar-lo a més d'una persona alhora. Creixerà el nombre a algunes dotzenes de lectors. Alguns dirien que això és pirateria, però és una cosa amb què hem conviscut, ja que es dóna per sabut que un llibre pot tenir uns quants usuaris gratuïts, però no molts.

És ben diferent si jo vaig a comprar el llibre, que em costa 25 euros, tinc la manera de fotocopiar-lo per un cost molt baix i anuncio públicament que es pot comprar a casa meva per 8 euros, cosa que em permet guanyar-hi dos euros per còpia i segurament vendre moltes còpies. Probablement ja serem més els que estarem d'acord que això sí que es pot considerar pirateria, perquè, en l'extrem utòpic, només caldria que a les llibreries es vengués un exemplar, i per tant l'autor només cobraria els seus drets una vegada i a l'editor li retornarien tots els llibres. No s'escriurien ni s'editarien més llibres... En el cas del CD o el DVD top manta , és això el que està passant fa molts anys. Fixeu-vos que la pirateria no està en el fet que jo hagi robat el llibre a l'Fnac (he pagat els 25 euros), sinó en l'explotació fraudulenta i lucrativa que n'he fet, i sobretot en el volum d'aquesta explotació.

La tecnologia; la digitalització del text, de la música i del vídeo; la xarxa d'internet; la capacitat d'emmagatzemament de les memòries electròniques de baix cost; i la gratuïtat d'accés a les webs, han creat una nova perspectiva i han fet explotar la situació. Les còpies digitals conserven totes les qualitats dels originals: són nous originals... Per tant, un cop algú (havent-lo comprat o havent-lo robat) ha penjat un contingut a una web d'accés gratuït d'internet, ja no caldria que ningú més el comprés per poder-lo tenir tothom, perquè es pot produir una cascada que arribi a tothom. Estic exagerant voluntàriament, però és clar que cal posar algun límit normatiu a aquesta situació.

De la mateixa manera que les mesures més eficaces per lluitar contra el consum de droga no són les que persegueixen els usuaris sinó les xarxes de distribució, no ens ha de sorprendre que aquest tipus de webs estiguin en el punt de mira de les autoritats, ja que són les que impulsen i fan possible l'intercanvi gratuït, que en molts casos no té cap tipus de problema (compartir fotografies per part d'un grup familiar o d'amics) però que en altres ja es veu on ens poden portar.

Hem de revisar dues coses: no pot ser que s'hagi canviat radicalment la manera de comercialitzar continguts (de la llibreria o la botiga de DVD, a la xarxa) i seguim sense revisar la manera de retribuir correctament (no exageradament!) la propietat intel·lectual i la manera de controlar-ne la distribució. Tampoc pot ser que no haguem aclarit de forma rotunda que, llevat de l'aire que respirem (i quan l'haguem de purificar, ja ho veurem!) no hi ha res gratuït, per molt que algú s'entesti a defensar-ho en nom de la llibertat. Tot el que costa s'ha de pagar. Hem de decidir en cada cas qui ho paga (l'usuari, o tots a través dels impostos...) però no podem decidir que no ho paga ningú, perquè no n'hi haurà. Les protestes que estem presenciant ens han de portar a revisar el vell sistema sense oblidar els seus objectius: accés i retribució.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT