Publicitat
Publicitat

Plaça de Bulgària

Fa tres anys, quan vaig haver de canviar el cotxe, em va sorprendre que els motors tinguessin cada vegada menys centímetres cúbics. El comercial, amb aires de suficiència filosòfica i com si fos el mèdium entre la meva ignorància i els secrets de l'enginyeria energètica, em va dir: "El món avança tan de pressa que el nostre cervell no té temps d'assimilar-ho". Vaig anar a un altre concessionari, evidentment, però la frase i el to amb què la va dir, encara l'arrossego.

Escric aquest article des de Saidí, des de casa de l'àvia. És una casa vella, a la dovella central de l'arc hi ha un 1792 que em remet al temps de la primera revolució europea moderna. Mentre a París tallaven caps, algú tallava les xifres en roca calcària. La història de la casa té, no pot ser d'una altra manera, multitud d'anècdotes. Fa vuit anys vam haver de refer la teulada i entre una biga i les teules hi vam trobar una bomba de la Guerra Civil. Prou petita per romandre amagada tants anys sense que cap de nosaltres ho sabéssim però prou grossa per pensar que si petava ens volaria aquest pobre cervell que assimila tan malament els avenços.

La casa, situada al carrer Alt, dóna també a la Plaza de José Antonio. El nomenclàtor és curiós. La plaça on hi ha l'església avui és la Plaza de la Constitución, ho diu en una llosa que hi ha en una paret. Quan era petit aquesta llosa estava recolzada en un racó i va caure damunt del peu d'una nena, tot plegat molt metafòric. Així doncs, la Plaza de José Antonio no està sola. Li fa companyia la Plaza de la Constitución i també un altre carrer, la Calle Ruiz de Alda. Per als que no ho sàpiguen, Julio Ruiz de Alda va ser aviador i fundador també de la Falange Española. El nostre cervell no està preparat per deixar enrere noms com aquests o la llosa de la Constitució.

La casa aguanta i nosaltres anem passant. A la planta baixa hi ha un trull per trepitjar el raïm de mig poble però avui de raïm quasi no se'n fa. Tot és fruita dolça, préssec i nectarina, sobretot, conreus que requereixen molta mà d'obra. És per això que a començaments dels vuitanta van arribar els primers hippies a collir fruita. L'any 1986 va arribar la primera onada de marroquins que va ser desplaçada els anys següents per tot de joves algerians que fugien de les matances del GIA. Els avis ja no els van veure arribar, aquests. Posteriorment, ucraïnesos, romanesos, polonesos, equatorians i fins i tot xinesos, han anat arribant al poble per trobar feina als estius. Quan dic que arriba gent cal pensar que parlo de més de cinc-centes persones de fora en un poble de mil set-cents habitants, una bona part dels quals són el resultat d'aquestes onades que han anat arribant.

La darrera gran onada que ha arribat a Saidí prové de Bulgària. Quants n'hi ha, exactament? Ningú no ho sap. Ho comentem amb els paletes, per cada indígena que veiem passar pel carrer, passen dos búlgars. La Plaza de José Antonio n'és plena i el cervell no sé si assimila els mandats de la Falange, allò que " la plenitud histórica de España es el Imperio " i que " no soportamos la mediatización extranjera ". El bar que hi ha ara el regenta una parella búlgara i és el punt de reunió de malians, algerians i, per descomptat, búlgars. Al carrer de la casa de l'àvia hi viuen ara mateix quasi tants búlgars com saidinencs. Evidentment la suposada integració que no és tal es fa en castellà en un territori en què el català no té cap mena de cobertura. Ben al contrari, si alguna cosa han fet les institucions aragoneses, els successius governs i les forces vives -ja m'entenen, si la Plaza encara és de José Antonio i si es vol convertir Barbastre en la capital de la zona- és anorrear qualsevol intent, no de normalització, sinó de dignificació de la llengua.

El nostre cervell accepta canvis, és clar que sí. Els cotxes tenen motors més petits i cantem que casa nostra és casa de tots si és que hi ha cases d'algú. Però, arribat a aquest punt, el que em preocupa és si el cervell dels altres acceptarà també els canvis que els proposem. Ens hem passat anys i anys inventant-nos paraules per tal de caure simpàtics, de semblar endreçats, de fer-nos entendre i d'escriure manuals i més manuals de pedagogia política. La immigració és una oportunitat, se'ns diu, de la mateixa manera que se'ns deia que ho era Espanya. És possible que el meu cervell tingui alguns centímetres cúbics una mica desconfiats i que no vulgui acceptar alguns canvis com si no passés res. És perquè passen coses que els canvis ens sorprenen agradablement o desagradable i que, sobretot, ens canvien també a nosaltres. Una veïna romanesa, que viu també a la Plaza de José Antonio i que està casada amb un algerià, em diu que hi ha molta, massa gent de fora.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT