He sostingut durant quatre setmanes que els Estats Units i els seus aliats haurien d'imposar una zona d'exclusió aèria sobre Líbia i realitzar alguns atacs aeris selectius per aturar l'avanç del coronel Muammar al-Gaddafi contra les tropes rebels. La setmana passada el Consell de Seguretat de l'ONU va autoritzar aquestes accions. Durant el cap de setmana es van iniciar els atacs selectius amb míssils.
Hauria d'estar satisfet, oi? Però, en canvi, no paro d'amoïnar-me pensant en tot el que pot anar malament.
La bona notícia és que les forces militars líbies són escasses i estan mal dirigides i precàriament armades. Els atacs amb míssils i aviació realitzats pels nord-americans i els europeus ja han mostrat que és possible infligir danys militars substancials a l'exèrcit de Gaddafi sense haver de prendre gaire risc.
La pregunta és si amb això n'hi haurà prou per aturar els seus atacs. Les forces de Gaddafi operen en territoris urbans en què fer ús de la força aèria sense causar víctimes civils resulta extremament difícil. Els soldats de Gaddafi van ser expulsats de Bengasi, després dels primers bombardejos que van tenir lloc diumenge; però dilluns l'atac rebel sobre l'enclavament estratègic de la ciutat d'Ajdabiya també va ser repel·lit.
Podran els rebels destruir les tropes partidàries de Gaddafi? I si no poden, les forces terrestres occidentals estan disposades a intervenir? Fins ara, el president Obama ha descartat aquesta possibilitat, cosa que amenaça de conduir el conflicte a un punt mort de duració incerta, i Gaddafi podria aferrar-se al poder, mentre es desgasta el suport internacional a tota l'operació.
Fins i tot si es produís la renúncia de Gaddafi (crec que aquest objectiu és el que hauríem de perseguir, tot i que ningú no ho hagi declarat formalment), difícilment podríem considerar resolt el problema.
En molts sentits, Líbia presenta menys riscos que no pas l'Iraq o l'Afganistan. Líbia és més extensa que aquests altres països; però la seva població és molt menor (només 6,4 milions de persones) i està molt concentrada en una fina franja de terreny a la costa.
Tot i que existeix una minoria berber que conviu amb una majoria musulmana de parla àrab, no hi ha una divisió ètnica o sectària conflictiva. Líbia tampoc no està envoltada de veïns hostils (com el Pakistan o l'Iran) que intentin fomentar els moviments insurgents. Tenim sort que Gaddafi no té ningú que l'avali; fins i tot la Lliga Àrab aprova la intervenció.
Però així i tot, moltes coses podrien anar malament en la Líbia post-Gaddafi. D'entrada, en aquest país hi ha hagut un moviment islamista molt actiu d'on han sortit molts combatents de l'Iraq. La caiguda de l'estat policial de Gaddafi comportaria molta més llibertat per als libis, inclosos els jihadistes, que podrien instigar un moviment insurgent com van fer a l'Iraq.
El tribalisme propi de Líbia agreuja el perill. Sota la fina coberta d'un estat modern hi perviu una història llarga i turbulenta de rivalitats entre 140 tribus i clans, sobre els quals no sabem gran cosa.
El coronel Gaddafi els ha mantingut sota control amb una combinació de repressió brutal i pagues generoses. Una vegada fora, les tribus podrien lluitar les unes contra les altres pel botí de la indústria petroliera; i com va passar a l'Iraq, algunes podrien fer aliances amb Al-Qaida.
Per evitar que passi el pitjor, hauríem de col·laborar amb el govern emergent de l'oposició, el Consell Nacional de Transició, per planificar l'estat post-Gaddafi. També és d'una importància vital que efectius especials d'Occident, soldats àrabs -o tots dos conjuntament- comencin a armar i entrenar els combatents rebels. No només han de poder expulsar el coronel Gaddafi; han de poder mantenir la llei i l'ordre a la nova Líbia.
Igual que altres estats sorgits d'un conflicte, com ara Kosovo o Timor Oriental, la Líbia post-Gaddafi segurament necessitarà una força pacificadora internacional. Aquesta força hauria de conformar-se sota els auspicis de l'ONU, l'OTAN i la Lliga Àrab, cosa que requeriria esmenar la resolució del Consell de Seguretat que prohibeix que "forces estrangeres ocupin de cap manera cap part del territori libi".
Res de tot això no vol dir que jo hagi canviat sobtadament d'opinió i m'hagi convençut que valia més quedar al marge del conflicte. Paga la pena aquesta intervenció, per motius tant estratègics com humanitaris. Tanmateix, l'administració Obama ha d'estar al cas dels nombrosos perills i trampes que l'esperen en aquest camí, i ha de preveure la manera d'afrontar-los.
