Publicitat
Publicitat

PILOT VERMELL

Plorar de riure

Un acudit dolent explicat amb molta gràcia o un record de joventut reviscut amb les amigues que el van coprotagonitzar quan encara tot era possible. Un capítol ridícul de la meva infància interpretat per un germà que acostuma a ser discret en les trobades familiars. Un casset del Capri dins d'una guantera que sempre escoltàvem de camí cap a Segur de Calafell quan hi anàvem per les costes del Garraf o aquell moment en què una àvia que s'ha mullat els llavis amb cava s'embala i explica una intimitat fins aleshores silenciada. També podria ser una escena hilarant d'aquella pel·lícula que has vist mil vegades o la frase recurrent d'un personatge de sèrie televisiva que repetiu fins i tot quan hi ha gent mirant. Podria ser algun dels milers de comentaris que la gent piula durant un esdeveniment multitudinari i que podria haver estat escrit pels guionistes més ben pagats de Hollywood. Evidentment, no li faria un lleig a una tira de Forges o Quino, ni a un DVD del bo i millor de Pepe Rubianes. Una trucada de Gila seria benvinguda i fins i tot un cafè amb en Faemino o en Cansado seria més que suficient.

Jo, que en general sóc més de sabates, jerseis i colònies, aquest any només vull que el tió em cagui una cosa: un atac de riure. Vull esclafir a riure i acabar amb mal de barres; que em falti la respiració durant uns instants i em faci mal la panxa de tant contreure-la. Rebolcar-me per terra, amb rialles sonores i incontrolables, sabent que faig una mica el pena, però que no ho puc evitar. No poder-me concentrar en res més durant tres o quatre minuts que en les paraules que han provocat l'esclat de rialles i pensar, durant uns instants, que allò em farà gràcia la resta de la meva vida. Finalment, i si no fos molt demanar, que em caigui alguna llàgrima d'aquelles que s'eixuguen amb cura per no espatllar-nos el rímel i, per un cop, no mentir quan diem que plorem de riure.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT