Un partit idealista que decideix que el camí més ràpid per alliberar el poble d’un govern despòtic és ocupar el seu lloc s’assembla al pare de família que tip que un mafiós extorqueixi el barri decideix plantar-li cara.
Entra en una escala, sabent que el mafiós viu a l’àtic, i al primer replà l’aturen i li diuen que per seguir pujant ha de mentir. I ell es diu: “Què és una mentida tenint un fi tan noble? Mentiré però per dins seguiré sent honest”. Al segon replà, la condició és trair un amic. Li sap greu, però si tot va bé ja el compensarà. Al tercer, ha de maltractar un nen. Venç la repugnància pensant en el bé que farà a tants altres. Al quart, toca robar a una àvia, què hi farem! I al cinquè, matar el goril·la del capo.
Irromp a l’àtic, tira el mafiós pel balcó i, tot suat, descobreix en un mirall que s’assembla més a l’home defenestrat que al pare de família que va començar a pujar l’escala.
La paràbola il·lustra un fet prou sabut: que molt sovint no és que uns corruptes arribin al poder sinó que és l’ascens al poder el que els corromp.
Què separa el Felipe de Suresnes del que és conseller de Gas Natural? Un primer replà en què renega del marxisme, un segon on se li traspapera el dret a l’autodeterminació, un tercer on diu sí a l’OTAN, un quart on confia en Roldán i un cinquè on -hop!- apareixen els GAL.
Iglesias, encara al portal, ja ens ha apujat la jubilació dels 60 als 65. Cada pis pot ser una renúncia i quan, per fi, reuneixi tots els vots i les benediccions necessàries per manar, què li quedarà d’altermundista? Què tindrà de transgressor si ara ja és fan del Papa i admira els exèrcits?
Tot individu o moviment que no canvia el sistema a mesura que es fa hegemònic només esdevé hegemònic deixant-se canviar pel sistema. No hi ha dreceres.
Sempre que ho apostem tot a un lideratge, sempre que militem en alguna forma de messianisme, estem demanant a algú una virtut sobrehumana alhora que ens condemnem a ser amargament decebuts.
