Publicitat
Publicitat

Les 7 Portes

És un monument de la vida barcelonina i, per tant, catalana. I ha fet cent setanta-cinc anys. Es va fundar el 1836 i es va inaugurar el 1838. El cas és que els propietaris han celebrat l'aniversari editant un preciós llibret que acabo de rebre i que des d'aquí els agraeixo sincerament. L'han dissenyat Saura i Torrente, tan bé com ells saben fer-ho. El text és de Màrius Carol, que hi escriu amb prosa escumosa i guspirejant uns esbossos literaris sobre les visites que alguns dels personatges del segle passat van fer al restaurant, des de Josep Pla, evidentment, fins a Woody Allen, passant per John Wayne, Ava Gardner o Maria Callas. I el llibret té per mi una originalitat inesperada. Perquè en comptes d'anar il·lustrat amb fotografies dels personatges, hi va amb unes esplèndides aquarel·les de Perico Pastor, amb el seu traç breu i incisiu, i el seu color tendre i intencionat. Amb tot el que dic, es comprendrà que no es tracta pas d'un llibre saberut, sinó d'un llibre de fàcil deglució, però agradable i nutritiu, com una paella Parellada, que si bé no té res a veure amb els propietaris del restaurant, els Solé-Parellada, sí que a les 7 Portes l'han perfeccionada fins a la seva plenitud.

Com que es tracta d'un llibret nostàlgic i entranyable, m'han vingut al cap tot de records meus lligats al restaurant. I així m'he vist, menut menut, la primera vegada que vaig anar a Barcelona amb els meus avis paterns. Tenia cinc anys. I em volta un vague record d'aquell espai enorme i animat i sobretot veig uns contes petits que em van donar. "Són cuentus d'en Calleja", va dir l'avi, dóna les gràcies a aquesta senyora. Em sembla que era una senyora. Després, quan l'avi anava a Barcelona, me'n portava més, cosa que volia dir que havia anat a les 7 portes.

Quan, al llibret, he llegit que es va inaugurar el dia de Nadal del 1838, m'ha assaltat una certa tristesa, perquè recordo un Nadal que vaig dinar-hi. Amb la meva mare i els meus germans. El meu pare havia mort, just abans de fer seixanta anys, a finals d'agost, i per Nadal, la meva mare no estava d'humor per celebrar el Nadal a casa. Deia que seria massa trist. I ens va agafar a tots quatre i ens va embarcar en un tren solitari i fred i vam dinar a les 7 portes. Jo ho vaig trobar més trist i desolat que si ens haguéssim quedat a casa, però la meva mare era així. La propietària es va adonar de la situació (una dona vestida de negre amb quatre fills) i ens va tractar meravellosament bé. I recordo que, tant sí com no, ens va fer endur els trossos de filet que no ens havíem menjat. La veritat és que estàvem tots desganats. Diu el llibret que, per Nadal, sempre és ple. Jo recordo un local buit i fosc i trist.

Després, d'estudiant, hi anàvem si volíem fer alguna celebració i demanàvem sempre una paella per un de menys dels que érem, per estalviar. Això vol dir que les racions eren molt abundants. Llavors sí que hi havia la casa plena de gent i de bullici.

Més endavant, als començaments de la democràcia, recordo un sopar en un reservat, amb Josep Maria Castellet, Xavier Rubert de Ventós, Eugenio Trias, Josep Ramoneda i algú altre, per explicar què c... era això de Catalunya a Javier Solana, flamant ministre de Cultura de Felipe González. Em sembla que no en vam saber gaire. I després, molts altres sopars o dinars, a les sales comunes amb amics o en un reservat en ocasió d'alguna celebració. I fins i tot hi vaig presentar el llibre dels arrossos de Josep Lladonosa, que llavors era el cap de cuina de la casa.

Recordo una època d'un cert ensopiment del restaurant. Però va entrar sang nova a la societat, els arquitectes Milà i Correa, que li van rentar la cara. Van netejar, van polir els paviments de marbre blanc i negre, i van penjar uns llums amb uns pàmpols una mica excessius, de seda de color rosa, que feien, però, una llum confortable i domèstica. L'esperit de la casa va continuar incòlume. I el restaurant va prendre una nova embranzida. I ara som aquí. Que com a mínim duri cent anys més.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT