Publicitat
Publicitat

Posar nota a la cultura del 2011

Posar nota a la cultura temporada a temporada és tan absurd com pensar que un creador és infal·lible, que els èxits són previsibles o que els fracassos condemnen l'artista a una mort precipitada. Lluny d'això, la cultura es mesura en dècades, i els seus resultats, quan són bons, es precipiten sobre el conjunt de la societat que l'acull i la fomenta, com una solució química, com l'aigua que la rega i l'alimenta.

La cultura d'un país funciona quan el país es fa millor, quan deixa de considerar-se una despesa per esdevenir una inversió, quan la societat la reclama perquè la consumeix i la despesa pública genera un retorn plausible, calculable, fins i tot amortitzable en forma de riquesa material i òbviament immaterial.

Ha anat bé la cultura l'any 2011? Perversa pregunta, doncs, que no té una resposta possible més enllà de la foto anecdòtica dels èxits puntuals que l'acompanyen.

Pa negre ha rebut tots els premis possibles i potser representarà per primer cop als Oscars un cinema de parla catalana. Els Manel, Els Amics de les Arts i potser Els Catarres lideren una nova fornada de músics catalans capaços de retrobar-se amb un públic despolititzat sense altre afany que la música pelada i ennoblida per la manca de dobles intencions. No són els millors -de fet, mai ningú és el millor- però el que han fet és espectacular i inaudit. L'Àlex Oller, el Carles Padrissa, el Calixto Bieito segueixen triomfant a Europa i són a l'epicentre de la nova dramatúrgia operística. Hi ha una generació d'autors escènics catalans sorgits de tot arreu -i sovint de la Beckett- que estrenen amb normalitat i sobretot comencen a rebre encàrrecs dels productors amb la indissimulada voluntat de generar negoci cultural. El Taller de Músics estrena seu i ja titula oficialment. L'Escac i Escándalo fan pel·lícules amb pressupostos de veritat, i la resta de productors calla (qui ho diria fa pocs anys) i al seu voltant respira una nova generació de cineastes igualment despolititzats que volen posar el món de genolls i no posar-se de genolls davant del món. Jaume Cabré escriu un llibre que esdevé un gran èxit sense l'arquitectura pròpia dels bestsellers (sense desmerèixer Ruiz Zafón), Polseres vermelles inquieta Spielberg i el director en compra els drets, i Espinosa es consolida com el Moccia català. Neixen sales de teatre petites i valentes a cada cantonada. Aquestes, entre moltes altres, són les anècdotes que farceixen un any més de cultura. Ni més ni menys que altres anys.

Però la cultura trontolla. El Consell de les Arts fa figa, víctima d'un imprecís malentès competencial; el relleu dels directors dels grans equipaments nacionals esdevé constantment conflictiu i posa al descobert la inexistència d'un mínim perfil homologat de gestor cultural capacitat per assumir responsabilitats objectives més enllà de la mirada ideològica d'un o altre partit polític. Empreses i més empreses fan fallida sense la resposta obligada d'una administració que sovint actua com a central de compres.

Què se n'ha fet de la vella promesa que separava cultura i política o, per ser més precisos, cultura i interessos partidistes?

L'any 2011 no ha estat un bon any per a la cultura perquè s'han trencat les bases d'un cert consens. Caldrà construir-ne un de nou, la qual cosa és especialment complexa en temps de canvi i amb el predomini d'un mercat creixent que s'expressa sota els opacs signes de trames empresarials multinacionals que controlen la distribució i la comunicació en xarxa.

¿Que hi ha espai per als creadors catalans? Evident. ¿Que hi ha espai per a les empreses catalanes? Menys evident.

A què juguem, doncs, quan parlem de cultura? Doncs aquesta és la pregunta que ens turmenta quan ens fem grans. Descobrir que els Reis no existeixen i que la cigonya és estèril; que rere l'èxit conjuntural no hi ha vida sense desenes de milions per invertir i sense administrar amb paciència el temps i la densitat, coses que asseguren una possible i, malgrat tot, incòmoda sostenibilitat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT