Publicitat
Publicitat

Posar preu als serveis públics

En èpoques passades, al sector públic només se li exigia que subministrés serveis com la defensa, la justícia, les relacions exteriors i les obres públiques. Això contrasta amb al paper fonamental que el sector públic té en la vida dels ciutadans en els nostres dies. Un dels principals objectius del sector públic és subministrar una sèrie de serveis que garanteixin una vida digna. La consolidació de l'estat del benestar ha propiciat aquest paper.

Del sector públic rebem moltes prestacions i serveis, i podem justificar la seva provisió pública per moltes raons. Per exemple, alguns perquè són serveis que no és factible comercialitzar en el mercat, com la defensa o el mateix enllumenat públic. D'altres perquè tenen una finalitat clarament redistributiva o equitativa. Les principals mostres les tenim en la sanitat, els serveis socials, l'habitatge i l'educació. A vegades fins i tot s'obliga tots els individus a consumir un mínim d'aquests serveis, com en el cas de l'educació bàsica. N'hi ha que, a més d'una finalitat redistributiva, fan una funció d'assegurança, com les pensions de jubilació i les prestacions de l'atur, i així podríem anar posant-ne molts exemples.

En les societats modernes la majoria d'aquests serveis es financen amb impostos, que graven la capacitat de pagament dels individus, ja sigui representada per la renda, la riquesa o el consum. Per tant, s'ofereixen sense pagar un preu, al contrari del que passa amb els béns i serveis que adquirim al mercat. El fet de no posar-los preu es justifica en alguns casos perquè per la naturalesa del servei és impossible o molt costós fixar-ne un, com ho seria posar un preu al servei de la defensa. En altres casos es tracta de raons de justícia social, ja que el que es pretén és oferir els serveis lliures de preu perquè tothom pugui tenir accés al seu consum.

Amb tot, l'oferiment de serveis gratuïts per raons de justícia social no sempre porta a resultats equitatius. S'ha de tenir en compte que quan els serveis s'ofereixen lliures de preu, tant es beneficien de la seva gratuïtat les persones de renda baixa com les de renda alta. Això vol dir que hem de procurar que aquesta política redistributiva no es torni inequitativa si hi ha una majoria de beneficiaris que podrien pagar pels serveis, donat el seu nivell de renda. Així, ¿és just que tinguin els medicaments de franc els pensionistes amb rendes notablement altes? ¿És just que estudiants universitaris de famílies riques paguin unes taxes de matrícula que només cobreixen el 12% del cost dels cursos?

A més a més, oferir de franc els serveis públics pot causar problemes d'eficiència. L'absència d'un preu pot donar als ciutadans la idea que els serveis públics no tenen cost, i pot provocar-ne un consum excessiu o poc responsable. En canvi, posar preu als serveis públics en racionalitza la demanda, ja que posa fre a l'excés de demanda que es pot produir quan es donen gratuïtament. Si s'hi posa preu, com que el seu finançament el cobreixen totalment o parcialment els usuaris, aquests usuaris es veuen obligats a prendre decisions sobre el volum del seu consum i agafen consciència que els serveis públics tenen un cost, cosa que facilita la transparència en la gestió i la rendició de comptes del sector públic als ciutadans. Dit d'una altra manera, d'aquesta manera als ciutadans els és més fàcil veure què paguen i què reben en contrapartida.

La crisi econòmica -que ha reduït considerablement els ingressos impositius- i la dinàmica de creixement de la despesa d'alguns serveis públics han posat sobre la taula la consideració de finançar-ne alguns a través de preus pagats pels usuaris. Aquest és el cas del denominat copagament en la sanitat. No es tracta que la sanitat pública la paguin totalment els usuaris, però sí que hi contribueixin en una part, com ja passa en la despesa farmacèutica. L'objectiu, a part del financer, és racionalitzar la demanda i evitar que se'n faci un consum excessiu. Ara bé, per no malmetre la seva finalitat equitativa, el copagament (el preu a pagar) hauria d'adequar-se al nivell de renda de l'usuari. No tothom hauria de pagar, ni pagar el mateix. Dependria del nivell de la seva renda.

Un altre camp per actuar és en els serveis de justícia i en l'ensenyament universitari. L'increment de les taxes universitàries, amb una bona política de beques per als estudiants d'estrats de renda baixa, milloraria notablement l'eficiència. Avui, una llarga permanència a la universitat pública té un cost molt baix. Surt barat repetir cursos, la qual cosa té un cost en recursos elevat.

Un altre àmbit en què es poden aplicar fàcilment preus per als serveis públics és el municipal. En l'època de bonança molts municipis van eliminar taxes i preus per finançar certs serveis, o bé els oferien a preus deficitaris, encara que moltes vegades no tinguessin ni un caràcter redistributiu ni fossin serveis bàsics. Ens referim a serveis esportius, de lleure, etc.

Posar preu a alguns serveis públics, a més de contribuir a finançar-los, pot millorar-ne l'eficiència, i aquesta eficiència es pot fer compatible amb la justícia social -si a l'hora de fer-ne la provisió es vol aconseguir aquest objectiu- implementant alhora diversos mecanismes redistributius. En última instància, es tracta de combatre la idea que els serveis públics no tenen cost, és a dir, que sóngratuïts.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT