La del títol va ser una de les frases mítiques del Maig del 68 i verbalitzava l'establiment de la primacia de la llibertat individual. Per als joves d'aleshores, que per primera vegada aconseguien un reconeixement com a actors socials diferents dels adults, significava la fi d'una sèrie de prohibicions que afectaven la llibertat de pensament en l'amor, la sexualitat, la jerarquia i el poder, entre d'altres.
Des d'aleshores ha plogut molt, i el món està una mica més destenyit; en tot cas, no hi ha dubte que el Maig del 68 va representar un revulsiu per a la societat. Finalment, però, les expectatives més ambicioses no es van assolir: la imaginació no va arribar al poder, ni tampoc els joves. Malgrat tot, aquell va ser el punt de partida d'un canvi significatiu que va aconseguir, entre altres coses, que De Gaulle es retirés de la política. Els francesos van votar no de manera majoritària a la seva proposta perquè van considerar que no podia portar a terme les reformes social i política que necessitava el país. Aquesta derrota també va significar la fi d'un model de lideratge excessivament personalista. És el moment dels moviments d'estudiants, de les vagues dels obrers, de l'enfortiment dels sindicats i de les decisions assembleàries. Per a la universitat va significar el naixement d'un model lliure i democràtic que ha arribat als nostres dies sota la denominació universitat de masses, basada en criteris d'equitat i justícia.
Els recomano fervorosament que rellegeixin les frases d'aquells dies que han passat a la història, com ara: "Visca la comunicació! Fora la telecomunicació"; "Camarades, proscrivim els aplaudiments, l'espectacle és a tot arreu"; "Prenguem-nos seriosament aquesta revolució, però no ens prenguem seriosament a nosaltres mateixos"; "Un policia dorm en cadascun de nosaltres, cal matar-lo"; "Decreto l'estat de felicitat permanent", o bé "T'estimo. Oh, facin-ho saber amb llambordes".
Ara mateix crec que un cop més ens trobem al final d'una etapa. Sense qüestionar el model de la Transició, no seria sobrer recordar que no sempre va ser pacífica i que va haver de trencar molts motlles. Però d'això ja fa molt i avui els joves necessiten el que en podríem anomenar un nou relat. D'altra banda, la crisi iniciada el 2008 no ha estat només econòmica, sinó que ha posat en qüestió el model econòmic i social, la manca de lideratge, d'ètica, l'erupció de la corrupció, l'atur i la desafecció envers els partits polítics. En aquest sentit, no es pot dir que el 15-M triomfés, però si més no va tenir la valentia de posar el sistema en qüestió.
Amb un altre llenguatge, i naturalment en una altra època i per tant en un altre context, la música que se sent al voltant de les paraules que es baladregen pel carrer és molt similar: "Violència és cobrar 600 euros"; "Així, no"; "Democràcia real ja, sense censures"; "No ens representen"; "No hi ha pa per a tant xoriço"; "Penso, per tant destorbo"; "Ni cara A , ni cara B, volem canviar de disc", o bé "No votis, piula" i "M'agrada quan votes perquè estàs com absent".
En el cas de Catalunya s'hi ha de sumar que un cúmul de circumstàncies accentuen la crisi del model territorial autonòmic, conseqüència d'un escassíssim concepte d'estat plurinacional.
Gairebé mai no existeix una relació causa-efecte, són poquíssimes les vegades en què podem demostrar una relació al més pur estil causalista a l'hora d'atribuir un resultat a una única acció -recorden allò de "Qui és causa de la causa, és causa del mal causat"?-. En aquest sentit, podríem dir que les raons de l'augment del corrent sobiranista a Catalunya són diverses i complexes; tot i així, n'hi ha tres que m'agradaria recordar en forma d'adjectius. Inassumible : la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 retallant el que legítimament el poble català ja havia aprovat per referèndum. Impressionant : la força del moviment social, nascut i gestionat per la mateixa societat civil i liderat per dues dones alienes a disciplines de partit. Incomprensible : la resposta taxativa i tancada del govern central davant l'anunci de la data i la pregunta: "La consulta no se celebrarà perquè és il·legal i contrària a la Constitució".
Esclar que perquè es produeixi un canvi cal valentia i trencar motlles. ¿O és que potser hi ha algú que s'imagini, per exemple, que les dones hauríem aconseguit el sufragi universal sense qüestionar les lleis, quan totes les Constitucions només recollien el dret de vot per als homes? Els paràmetres de la legalitat no sempre abasten el que és just, i per això es fa imprescindible en democràcia que els canvis siguin desitjats, volguts i acceptats per una àmplia majoria. I, per saber-ho, només hi ha una fórmula: preguntant-ho a la ciutadania.
I, com ja saben, jo no crec gaire en les prohibicions, però ara ho aprofito per citar una estrofa del famós poema Queda prohibido de Pablo Neruda per desitjar-los bon Nadal i perquè ens ajudi a no oblidar res ni ningú.
Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños. [...]
Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo, [...]
tener miedo a la vida y a sus compromisos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.
Queda prohibido echar a alguien de menos sin
alegrarte, olvidar sus ojos, su risa,
todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente.
