Publicitat
Publicitat

Puto amo de què

Anys fugint del futbol. Anys lluitant per fer entendre a tota la gent que conec per què el detesto. Que el considero alienant, degradant, embafador, totalitari, etcètera. Part de l'etcètera té a veure amb ser catalana. En una Catalunya normal, quanta gent viuria pendent pel Barça com ara mateix hi viu? ¿No és veritat que hi ha culers frenètics que no hi entenen gens de futbol ni ganes, que tot el que demanen és mamar una adrenalina i una èpica que pel que sigui (ehem) no han trobat enlloc més?

encara que entenc que guanyar al Camp Nou (no diguem si és al Bernabéu) ha estat per a moltes generacions l'única manera de guanyar. També la manera més sentida de perdre. Hi ha potser en això una tossuderia infantil, un no abdicar mai del joc -aquell àmbit on tot és fantàsticament possible- que no diré que per moments no em pugui arribar a commoure. I tanmateix no me'n sé estar de trobar patètic que jugar a guanyar sigui el succedani de guanyar de veritat. La nina inflable d'una política que fora del camp no va ni amb rodes. Que tanta gent teòricament neta, noble, culta [...], desvetllada i feliç trobi normal que la seva ànima comenci i acabi en un tros de gespa. Anem bé per anar on sigui.

jo volia sentir vergonya quan vivia a Madrid i em semblava que allà el personal no s'obsessionava tant pel futbol com a Barcelona. Es tornava boja moltíssima gent, sí; però no pas tota. Els dies de partit de màxima rivalitat sorties a passejar i et trobaves una quantitat increïble de madrilenys que tenien altra feina. O que simplement tant se'ls en donava. I jo pensava: ha de ser collonut poder-se concentrar en coses que no siguin guanyar o perdre. Que el joc sigui el joc i la vida sigui la vida. Quina enveja!

fins que has arribat tu, mourinho, a cobrir-te de merda i de ridícul planetari acusant Pep Guardiola de l'única cosa que ni entrenant 27 hores al dia sabria fer mai: guanyar amb joc brut, prevaldre fora del camp i no a dins. Però que no veus que això que dius és catalanament impossible, tros d'ase? Per ventura has vist mai un sol català tirar no diré ja de picaresca, sinó de simple picardia, per resoldre cap gran conflicte de l'era moderna? Per a nosaltres la victòria és quimèrica, és poètica i és absoluta o no és: per això abans de l'última final de Champions, Guardiola va posar als jugadors el vídeo de Gladiator i no el d' El Padrí , saps? Així ens llueix el pèl en tot allò que no és el futbol, esclar.

mai no se m'havia acudit que me n'hauria d'acabar enorgullint, d'això. Mai no hauria dit que pogués haver-hi algú al món, i menys encara a Madrid, que ens envegés la bona fe de jugar com infants. O com genis. Algú que es mossegués les mans de ràbia de voler ser Peter Pan o Messi i no saber com. Deixa de bramar com una mona, Mou, vinga. Resigna't a ser com ets, un macarra, i a estar condemnat a guanyar i a perdre com els que no en saben més. Encara acabaràs aconseguint que me'l miri fins i tot jo, el partit d'avui. Força Barça!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT