El gran poeta Joan Oliver, més conegut com a Pere Quart, va dir en una ocasió, amb el sentit de l’humor que el caracteritzava: “No viurem units, però probablement morirem reunits”. Devien córrer els anys setanta o vuitanta, i Pere Quart feia broma d’aquesta manera sobre un mal social que en aquell temps ja s’havia instaurat i que en les dècades posteriors, fins a arribar al dia d’avui, no ha fet més que anar en augment: l’anomenada reunionitis, és a dir, la mania de convocar per un motiu o altre un seguit de persones a una o moltes reunions que representa que han de ser transcendents i que sovint acaben en no res, o en un emplaçament a una pròxima reunió, o directament en un carreró sense sortida. Joan Oliver / Pere Quart, per la seva múltiple condició de director literari de l’editorial Proa (una salutació al boss Josep Lluch, per cert), activista cultural, escriptor implicat en un enfilall de causes i figura cívica i social, es feia un fart d’assistir a reunions d’aquesta mena, d’on sovint en sortia ben poca cosa si és que en sortia res. I això que encara no s’havien inventat els mòbils, el correu electrònic, el WhatsApp i les xarxes socials de tota mena i condició, que sovint serveixen per continuar reunint-se virtualment abans, després i fins i tot durant la reunió presencial de torn.
La broma/queixa de Pere Quart em sembla aplicable al que els ha succeït durant aquests últims deu dies als partits pro consulta. Després que el president Mas firmés el decret de convocatòria i que el Tribunal Constitucional el suspengués a la velocitat de la llum, aquests partits s’han reunit intensament, una vegada i una altra, durant hores i més hores, amb molta pompa ètica i heroica, amb moments dits històrics viscuts diàriament, amb gairebé tots els alcaldes de Catalunya donant suport al procés i amb tota la pesca i les floritures imaginables. I tot plegat per acabar com sempre: barallats, fent-se cara de gos rabiós els uns als altres, i fent els ous en terra, com els sebel·lins, que és una expressió mallorquina que ve a significar acabar fent un pa com unes hòsties.
Ultrapassa de molt l’extensió d’un article com aquest, i la capacitat del seu autor, analitzar en profunditat la rastellera de declaracions, reaccions i contradeclaracions a la qual vàrem assistir ahir, i que seguiran. El que és segur és que ha tornat a passar un fenomen conegut: que, quan els partits catalans (o catalanistes, més ben dit) es proposen fer pinya, la cosa acaba precisament així, a pinyes. Per a plaer i aprofitament del PP, que ha aconseguit exactament el que volia. De moment, segons Mas i altres líders, només es tracta d’una esquerda, però és a través de les esquerdes que s’acaben produint els trencaments irreparables. Càlcul, tacticisme de partit i volada curta per totes bandes.
M’agradaria molt escriure una altra cosa, però han suspès tots plegats. I amb unes carbasses, aquestes sí, històriques. Que no es reuneixin més, per l’amor de Déu. Que treballin, si és que encara hi són a temps.
