Que el debat no ens enfonsi el vaixell
En el moment de les eleccions del 25-N, amb el procés independentista més candent que mai, l'arma de l'unionisme va ser la por; ara ho és la confusió. Una confusió buscada per tots els que retòricament defensen la consulta però no la volen. S'agafen a qualsevol detall per afirmar que el procés ja ha virat de rumb, magnifiquen els indicis de discrepància, obliden la força sòlida del moviment popular (o la bescanten) i, fins i tot, ofereixen alternatives que són cants de cigne del nacionalisme espanyol però que, en pura teoria, semblen lògiques. Per exemple, la reforma de la Constitució. Deixant de banda que cal que el PP hi jugui, i que estarien obligats a fer eleccions (el PP no les vol mentre la crisi no remunti), les propostes concretes són una trampa. El senat federal que planteja el PSOE operaria igual que les reunions de la Lofca (la reunió de presidents que controla el finançament): amb una Catalunya en minoria perpètua. Aquesta representació territorial en igualtat només funciona si es comparteix el projecte nacional, com a Alemanya o els Estats Units.
Si el projecte és antagònic, com ho és en el cas de Catalunya i Espanya, la minorització juga en contra de qui està sol. Catalunya no té possibilitats de tenir amics a Espanya, perquè Espanya està constituïda amb un fort component anticatalà: és part de l'imaginari. Los catalanes se quedan nuestro dinero . Si el projecte fos comú, el corredor mediterrani estaria fet de fa dècades! No m'allargo sobre això. Permeteu-me, en canvi, dos mots sobre Europa. La UE no vol la partició d'Espanya, no la vol gens. Per això no pronunciarà cap missatge d'estímul o encoratjament… fins que passi. Aleshores aflorarà la consciència democràtica i hi haurà reconeixement i encaix, amb totes les etapes transitòries que convingui - passive membership , en diuen els experts-, però sense treure als ciutadans catalans cap dret que ara tenen com a ciutadans europeus. I qui diu ciutadans, diu empreses: Europa és bàsicament un mercat. I els mercats no s'encongeixen per voluntat pròpia.
Dit això, anem a un element de confusió endògena: la dels que només volen la independència si alhora poden fer la revolució. És curiós que mai no inverteixin el raonament dient que només es volen quedar a Espanya si hi poden canviar les estructures. L'exigència només s'aplica a la sortida, quan és la sacsejada de la independència la que podria facilitar un procés democràtic radical que és gairebé impossible dins el sistema espanyol. El cert és que els processos independentistes recents a Europa s'han produït sense revolucions socials, cosa que hauria de tranquil·litzar les elits catalanes. Aquestes, que em nego a considerar classe dirigent perquè la relació amb la societat és molt relativa i no són model de res, obtenen la seva primacia de la participació en la pomada -nucli oligàrquic i heteròclit de poder- espanyola. És normal que advoquin per la dependència, ja que són del tot dependents d'unes estructures que saben obsoletes, i hi incloc els partits polítics tal com són avui.
Però tranquils: no farem la revolució a la francesa, tallant caps. El que sí que podem plantejar-nos és desconnectar aquestes elits socials del poder real, un cop serem independents, a través d'un procés d'aprofundiment democràtic que atorgui les regnes a la voluntat popular. És a dir, fer que el procés retorni la sobirania al país i al poble, mitjançant lleis que siguin alhora intel·ligents i justes, i amb partits reformats. Això és factible en un moment de fundació constitucional que no partiria de zero -el país existeix- però faria lloc als ideals. Això hauria d'acostar els indignats al procés. Però no és la posició que defensa ICV, que es manté impertèrrita en un debat de dreta/esquerra, dolents/bons, que distorsiona l'anàlisi perquè no té en compte detalls com ara el dèficit fiscal o l'administració espanyola dels nostres recursos en el moment d'explicar les retallades.
Això ens porta a l'últim punt: ¿hem d'establir el model de país abans de la independència? Jo crec que no; ho hem de discutir, n'hem de parlar molt, però necessitem independentistes de tots els colors, també conservadors. Quan serem independents, votarem el país que volem i les majories decidiran. La gràcia de la sobirania és que obre totes les possibilitats. El que no hem de permetre és que aquest debat, tan engrescador, dinamiti el procés o posi en qüestió el lideratge polític actual. Ni és just ni és intel·ligent. La confusió, en definitiva, no la carrega el diable: la promou l'unionisme.
