Opinió 04/03/2012

¿Què li passa, a Europa?

i
Paul Krugman
4 min
¿Què li passa, a Europa?

Aquí a Portugal les coses estan fatal, amb un atur que s'enfila per damunt del 13%. Encara estan pitjor a Grècia i Irlanda, i es podria dir que també a Espanya, i sembla que el conjunt d'Europa torna a entrar en recessió.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

¿Per què Europa s'ha convertit en el malalt de l'economia mundial? Tothom sap la resposta. Però, per desgràcia, la major part del que la gent sap no és cert i les falsedats que circulen sobre les tribulacions europees perverteixen el nostre discurs econòmic.

Si llegim un article d'opinió sobre Europa -o, massa sovint, un reportatge suposadament objectiu-, el més probable és que ens trobem amb un dels dos discursos possibles: el relat republicà i el relat alemany. Cap dels dos encaixa amb els fets.

El relat republicà -que és un dels principals temes de la campanya de Mitt Romney- és que Europa té problemes perquè s'ha esforçat massa per ajudar els pobres i els desafortunats, de tal manera que ara estem veient l'agonia de l'estat del benestar. Aquest relat és, per cert, un dels favorits de la dreta: el 1991, quan Suècia estava immersa en una crisi bancària provocada per la desregulació (¿us sona?), el Cato Institute va publicar un informe triomfal en què es deia que això demostrava el fracàs del model de l'estat del benestar.

¿Ja he dit que Suècia, que encara té un estat del benestar molt generós, brilla en l'actualitat pels seus resultats, amb un creixement econòmic més ràpid que el de qualsevol altra nació rica?

Però anem a pams. Fixem-nos en els 15 estats europeus de l'eurozona (deixant de banda Malta i Xipre) i classifiquem-los segons el percentatge del PIB que invertien en prestacions socials abans de la crisi. ¿Que potser els atribolats GIPSI (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia) destaquen per tenir un estat del benestar inusualment generós? No; només Itàlia estava entre els cinc primers, i tot i així el seu estat del benestar era més modest que l'alemany.

Per tant, els excessos de l'estat del benestar no són la causa dels problemes.

Parlem ara del relat alemany, segons el qual tot es redueix a una qüestió d'irresponsabilitat fiscal. Sembla que això encaixa amb el cas de Grècia, però amb cap altre. Itàlia va incórrer en dèficits els anys previs a la crisi, però eren només lleugerament superiors als alemanys (l'elevat deute italià és un llegat de les polítiques irresponsables de molts anys enrere). Els dèficits de Portugal eren considerablement més baixos, mentre que Espanya i Irlanda, de fet, tenien superàvit.

Ah, i pel que sembla, els països que no formen part de l'eurozona poden incórrer en grans dèficits i assumir grans deutes sense fer front a cap crisi. La Gran Bretanya i els Estats Units poden demanar préstecs a llarg termini amb uns interessos del voltant del 2%, i el Japó, que està molt més endeutat que cap altre país europeu, Grècia inclosa, paga només l'1%.

En altres paraules, l'hel·lenització del nostre discurs econòmic, segons el qual tots, amb un any o dos de dèficit, esdevindrem una altra Grècia, és absolutament equivocat.

Aleshores, ¿què li passa, a Europa? La veritat és que el problema és sobretot monetari. En instaurar una moneda única sense les institucions necessàries perquè funcionés, Europa va reinventar eficaçment els defectes del patró or, uns defectes que van tenir un paper fonamental en la causa i el manteniment de la Gran Depressió.

En concret, la creació de l'euro va fomentar una falsa sensació de seguretat entre els inversors privats, cosa que va desencadenar uns fluxos de capital enormes i insostenibles cap a tots els països de la perifèria europea. A conseqüència d'això, els costos i els preus van pujar, la indústria va deixar de ser competitiva, i els estats que amb penes i treballs tenien una balança comercial equilibrada el 1999 van començar a incórrer en grans dèficits comercials. Aleshores es va acabar la festa.

Si els estats perifèrics encara tinguessin la seva pròpia moneda, podrien i haurien de fer una devaluació per recuperar ràpidament la competitivitat. Però no la tenen, i això vol dir que estan condemnats a un llarg període d'atur massiu i de lenta i destructiva deflació. Les crisis del deute són principalment una conseqüència d'aquesta trista perspectiva, perquè les economies deprimides porten a dèficits pressupostaris i la deflació augmenta la càrrega del deute.

Ara bé, entendre la naturalesa dels problemes d'Europa només reporta uns beneficis limitats als mateixos europeus. Els països afectats no tenen en perspectiva més que males opcions: o suporten els patiments de la deflació o prenen la mesura dràstica d'abandonar l'euro, cosa que no serà políticament viable fins que totes les altres opcions fracassin (una situació a la qual sembla que Grècia s'aproxima). Alemanya podria ajudar-les si revoqués les seves mesures d'austeritat i acceptés un augment de la inflació, però no ho farà.

A la resta de nosaltres, però, ens interessa molt que les coses millorin a Europa, perquè els discursos falsos sobre el Vell Continent es fan servir per impulsar polítiques que serien cruels, destructives o totes dues coses. La pròxima vegada que sentiu algú que citi l'exemple europeu per exigir la destrucció de la nostra xarxa de protecció social o retallar la despesa com a resposta a una economia profundament deprimida, vet aquí el que heu de saber: no té ni idea del que diu.

stats