El govern espanyol i el seu extens conjunt de cors i danses mediàtiques ballaven ahir amb gran alegria perquè el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, havia sortit a insuflar-los una mica d'aire en un boca a boca d'emergència. Draghi, en efecte, es va desdir de la seva postura de feia només quatre dies en afirmar que l'organisme que presideix "farà el que calgui per preservar l'euro", i en rematar que, sigui el que sigui el que vol dir això, "n'hi haurà prou". Ara ja pot sortir Mariano Rajoy del forat dins el qual s'amaga i presumir que ha estat ell qui ha pressionat perquè Draghi digués això. A por ellos, oé .
El problema és que tot fa pensar que, si les altes institucions europees s'obren a les reclamacions espanyoles, no és per la confiança que els inspiren les polítiques de Don Mariano, sinó perquè veuen que no queda cap més remei que tenir coneixement per qui no en té. Així ho venia a dir el Financial Times en l'editorial de despús-ahir, una veritable clatellada per a mister Rajoy, en què es reclamava, entre altres coses, "més sentit de la competència política a Madrid".
La mesura de la competència política que gasten devers Madrid la donen el ministre Montoro, amb el seu interminable i falsari rosari de greuges contra les autonomies (amb Catalunya al davant, of course ), i el prestigiós estafador Rodrigo Rato, que encara té prou pantalons per comparèixer al Congrés i dir que ell i el seu equip van actuar modèlicament a Bankia, i que l'estafa que van perpetrar no ha costat ni un cèntim als contribuents. Davant de tanta arrogància, n'hi ha per demanar l'ajut de l'exèrcit i dels homes de negre . I sobretot, el dels caçafantasmes.
