Les diferències i els problemes entre Catalunya i Espanya són diversos i diferents. Per si mateixos, tots podrien tenir solució política, però no la tindran fàcilment perquè el diàleg és impossible.
Les relacions de poder són clares. Espanya és l’estat, amb tots els seus instruments i poders. Per la seva banda, Catalunya està encarnada principalment per la ciutadania: una part substancial de la població està molt mobilitzada i la gran majoria expressa la seva conformitat a acceptar les decisions preses col·lectivament. El més interessant del que revelen les enquestes no és tant la base social de l’independentisme com la voluntat de la majoria d’acceptar les decisions col·lectives, un veritable consens nacional. Sobre aquesta ciutadania mobilitzada i en debat, Catalunya té una administració pròpia, encara que limitada i condicionada per l’Estat.
No és un pols fàcil per a cap de les dues parts i, naturalment, té costos per a tothom. No només per a Catalunya. Convé saber que també Espanya en paga. L’èxit polític del 9-N va causar en la societat espanyola confusió i desconcert, i sentiments de ràbia i humiliació en sectors importants.
Si algú amb capacitat volgués gestionar el conflicte, buscaria mediadors, que es trobarien amb una evidència inesperada: que, a banda de les diferències per temes econòmics i polítics, Espanya i Catalunya viuen en dos temps històrics molt diferents.
Per a l’Estat i el poder -pensin en la Cort-, el que passa a Catalunya és “un problema polític”. Els poders cortesans no comprenen la profunda arrel històrica de la reivindicació nacional catalana perquè sempre els va interessar negar-la, i ara són víctimes d’aquesta ignorància interessada: encara que ho volguessin, no comprendrien res del que està passant amb els catalans.
No és una incomprensió que s’expliqui perquè es parlin dues llengües diferents -encara que a Madrid no sàpiguen parlar català, a Catalunya sí que saben parlar castellà-, sinó perquè es viuen dues històries diferents. El que per als poders de l’Estat és un problema espanyol clàssic que ara té un nou episodi, que està precipitant la fi del règim polític, per als catalans és un tràngol col·lectiu dins d’una història nacional agònica. La diferència és que Madrid s’enfronta, tremendament malament, a un problema polític, però una part determinant de la societat catalana està vivint una lluita per l’existència històrica.
No fa gaire, la vicepresidenta del govern espanyol va visitar Barcelona i va coincidir en un acte amb el president de la Generalitat, i hi va haver una disputa pel protocol: quina figura prevalia? La vicepresidenta no comprenia el que és la Generalitat, i va pensar que era un càrrec administratiu de l’Estat. No comprenia el que és políticament. No comprèn que quan l’actual president es refereix a si mateix com el president cent vint-i-nou, com algú que ocupa una institució que es remunta al segle XII o XIII, ho creu, i per a ell i per a molts altres catalans és real. L’espanyolisme, emparat en el confort de l’Estat amb el seu argument i les seves celebracions, no imagina que Mas obté la seva realitat de la memòria de Macià i Companys. Creient-se els estereotips propis de l’espanyolisme, es pensen que als catalans els mou merament l’interès monetari i que això de la llengua és una ximpleria cursi i sense valor. Ho deia fa poc una exministra, socialista, amb totes les lletres: el català no serveix per a res. Desconeixen la vigència d’antecedents com la proclamació de la República Catalana, per exemple.
Madrid, i per tant Espanya, no coneix i no comprèn la força que té la memòria històrica en les comunitats humanes que no tenen estat. D’altra banda, aquests episodis són tan reals o més que les invocacions que es fan cada dia des de l’Estat i des dels partits a Isabel i Ferran i els cinc segles d’“unitat nacional”. I, també, a la gloriosa i exemplar Transició, el nostre mite més recent.
La batalla per la història és fonamental en tot procés de construcció nacional: ho va ser per als historiadors nacionalistes espanyols, des de Modesto Lafuente fins a Menéndez Pidal, i ho va ser també per al polític i assagista Valentí Almirall i per als historiadors bascos i gallecs.
La situació actual és que la sèrie de TVE Isabel resumeix molt bé l’assentament sense rival de l’essencialisme i del casticisme com a ideologia nacional espanyola. En aquest nacionalisme ens van educar, i encara segueixen educant generacions d’espanyols, tant a l’escola com, sobretot, des dels partits estatals, els seus governs i els mitjans de comunicació madrilenys, impermeables a qualsevol llengua que no sigui el castellà o l’anglès. Les altres cultures nacionals van romandre tancades en els seus territoris, i el monolingüisme, unit a la consciència de nació única, és l’únic que han conegut els habitants de l’estat espanyol. Segurament, com que l’existència dels catalans és una evidència que s’ha imposat i la gent s’ha llançat a parlar d’un federalisme del qual fa uns mesos ningú a Madrid en volia sentir res, començarem a sentir cançons en català, i qui sap si també en euskera o gallec.
El problema que va tenir Zapatero quan va voler encaixar un nou Estatut -un intent final per actualitzar una Constitució que ja estava extenuada- va ser que la dreta espanyola va mobilitzar aquest nacionalisme. Cal recordar que la campanya de recollida de signatures contra l’Estatut que van fer Rajoy i el seu partit va arribar a la xenofòbia anticatalana explícita. Però el rebuig a la pretensió catalana s’alimentava d’un ingredient profund del nacionalisme espanyol, l’anticatalanisme, i en les dècades després de la mort de Franco no van fer res per informar la població de l’existència d’aquesta diversitat cultural i nacional; va regnar el casticisme.
Mentre va existir, ETA va ser un catalitzador de la nació espanyola unida i centralitzada davant del terror. Des de fa quatre anys, és Catalunya la palanca que serveix per unir els espanyols. Es tracta d’una perversió de la vida cívica, és unir-se contra un enemic interior i no per un projecte comú i integrador.
A la societat catalana hi ha un argument de sobirania, independència, estat propi, molt clar i versemblant. A l’estat espanyol no existeix en absolut un projecte col·lectiu. Aquest és l’ingredient inexcusable per començar a parlar d’una nació, i Espanya, més enllà de la selecció de futbol, no el té. La realitat és que Espanya és un estat sense entitat ni direcció nacional i Catalunya és una nació sense estat.
Efectivament, mentre Espanya sigui incapaç de canviar la seva cultura nacional amb Catalunya o amb qualsevol nacionalitat interior, només queda conllevarse, com repetia aquell famós intel·lectual espanyolista. I conllevarse és pactar. Encara que sigui a contracor, almenys hauran de fer això.
