Les eleccions són un dels mecanismes més bàsics de la democràcia, però no l’únic ni el més fiable. D’eleccions suposadament lliures n’han sortit resultats perfectament menyspreables, com el que va passar l’any 1933 a Alemanya, quan Adolf Hitler va ser democràticament elegit com a primera autoritat del país. No va ser un cop d’estat; va ser el fruit de les urnes. El que va venir després ho sabem tots més o menys amb exactitud.
Ahir Miquel Iceta, líder del PSC, va voler equiparar el que va succeir a l’Alemanya de Hitler amb el que se suposa que podrien ser unes eleccions plebiscitàries a Catalunya. Iceta va venir a dir que el fet de votar no assegura la qualitat de la democràcia, i va recordar sense esmentar-lo directament el cas de Hitler. No va arribar tan lluny com Alícia Sánchez-Camacho, que va arribar a afirmar literalment que “no votar és un triomf de la democràcia”. Iceta no és tan barroer ni tan intel·lectualment limitat com la líder del PP català, encara que sigui capaç de confondre Joan Maragall amb Salvador Espriu (deu fer uns vuit o nou anys, va arribar a atribuir al segon poeta el vers “Adéu, Espanya!”). Però va quedar perfectament retratat.
Aquesta reiteració a comparar el règim nazi amb el procés català no tan sols és irritant sinó que ofèn la intel·ligència de qualsevol demòcrata. Una convocatòria electoral (tot i que hi hagi convocatòries fraudulentes, o que donin resultats indesitjables; com també succeeix, per cert, en alguns països suposadament d’esquerres, sobretot a Llatinoamèrica) s’ha d’interpretar sempre, en principi, com un acte de democràcia. I de cap de les maneres no pot ser confós amb un acte autoritari ni molt menys feixista. Només ens faltava aquesta. Fa falta ignorància o mala fe per cometre aquest trànsit il·legítim entre categories. I sabem que Iceta no és cap ignorant.
Esperàvem més estil, més savoir faire, i sobretot més respecte al llenguatge i a les formes de la democràcia d’algú com Miquel Iceta, que és un gat vell de la política catalana i que ha conegut de prop el postfranquisme i tot el que se n’ha derivat. Esperàvem més de la seva expertesa, esperàvem més de la seva indiscutible capacitat dialèctica. De moment no ha estat ni és així: Iceta s’ha enfonsat dins el mateix fangar demagògic i antidemocràtic que la majoria dels dirigents del PSOE i la totalitat dels líders del PP. Per a aquest viatge, no calia mudar-se tant. A molts els hauria agradat que Miquel Iceta representés una veu nova dins el socialisme català. Alguns fins i tot s’ho havien arribat a creure; jo havia arribat a pensar-ho. Però és una mica la mateixa cançó de sempre, i pitjor. Dir a les persones que desitgen votar per la independència de Catalunya que formen part d’un moviment equiparable al nazisme és un insult majúscul que només demostra la pobresa d’arguments de qui l’esgrimeix. Quina decepció, Miquel Iceta. Francament, esperàvem molt més de tu. M’ho miri com m’ho miri, lamento tenir orelles per sentir coses com aquesta. Una mica de rigor, per favor.
