Publicitat
Publicitat

El Quixot, Spanair i els somiatruites

Fa uns quants anys, cap al 2005, vaig treballar sobre la recepció del tercer centenari d' El Quixot a la premsa catalana, una qüestió que va interessar-me força, perquè palesava el vell tema de la relació Catalunya-Espanya, força vigent a hores d'ara. Entre les moltes interpretacions de la figura del Quixot que els diaris catalans publicaren aleshores n'hi ha dues que em semblen d'una actualitat extraordinària.

La primera és la insistència amb la qual es fa esment del Quixot com un somiatruites, un boig que creu que pot canviar el món amb una lluita solitària en una època en la qual els cavallers ja han passat a la història. Aquest Quixot s'identifica amb l'estat espanyol de l'època en què acaba de perdre les darreres colònies i, no obstant això, encara somia en el gran imperi que fou seu i, com que no té present, se sent orgullós del seu passat. La Catalunya de començaments del segle XX, que no somia sinó que treballa, que no viu pendent del passat sinó del futur, que no creu en falsos ideals sinó en uns de ben concrets, que té fe i esperança en si mateixa, se sent incòmoda en aquest Estat.

La segona que crida l'atenció és la referència a Antonio Moreno, aquell català amic del virrei però també del bandoler Roque Guinart -nom que encobreix segurament el famós Perot Rocaguinarda-, que acull a casa seva el cavaller i el seu escuder durant l'estada barcelonina. Per molts dels lletraferits i periodistes que s'ocupen del tema quixotesc a principis del segle XX, Moreno representa el bon burgès català, hospitalari i generós, sobre l'esquena del qual es repengen aquells que no fan res, com l' hidalgo manxec. Una vinyeta sota el títol "D'ahir a avui", publicada a la revista ¡Cu-Cut! i il·lustrada per Junceda, així ho confirma. Antonio Moreno, cofat amb la barretina, convida el Quixot a dinar. A sota, l'epígraf "I avui encara s'està a taula menjant" insisteix en la idea. No hi ha dubte que la qüestió del finançament autonòmic i del deute de l'Estat amb Catalunya són dos aspectes d'una actualitat extrema. Si el Quixot representava, segons la interpretació de molts catalans de l'època, l'estat espanyol, i Moreno, Catalunya, estic segura que avui, més de cent anys després també molts catalans estarien d'acord que la manera com va veure Junceda la situació és d'allò més actual.

Si el lector m'ha fet l'honor de seguir-me fins aquí no podrà negar-me fins a quin punt els grans personatges literaris esdevenen simbòlics i ens serveixen per palesar situacions històriques, segons com les interpretem. Des de Castella, el Quixot era un heroi idealista que aglutinava la idiosincràsia nacional espanyola, des de Catalunya i per a molts catalans, com acabo d'assenyalar, tota una altra cosa. Però li confesso que si he portat a les planes de l'ARA la referència al somiatruites immortal ha estat perquè considero que a hores d'ara els catalans també somiem i somiar massa no és bo i sovint condueix al fracàs.

Somiàvem, per exemple, que tindríem un aeroport intercontinental, un hub , com a nus de connexions que fes més atractives les inversions a Catalunya i donés més facilitats a les nostres empreses per expandir-se al món. Somiàvem en una companyia aèria de bandera, Spanair, capaç d'obrir noves rutes, no debades formava part de la Star Alliance, de categoria semblant a Lufthansa o Swiss Air, res a veure amb les low cost que ara es repartiran el pastís celestial que Spanair ha deixat.

Com que jo, eixelebrada i quixotesca, creia en el somni, juntament amb un seguit de persones diverses de la societat civil -de Juanjo Puigcorbé a Pasqual Maragall, de Carme Ruscalleda a Maria Pau Huguet-, vaig formar part dels nombrosos ambaixadors de Spanair. La nostra missió no era cap altra que aparèixer a la revista de bord donant suport a la companyia. Un suport que tots els ambaixadors vam lliurar de grat pensant també que el somni era possible. Però ja hem vist que no, que ens hem equivocat. Despertar-se ha estat trist i dolorós per a tothom i de manera més especial per als 4.000 treballadors i treballadores de Spanair que s'han quedat sense feina, tot i ser, en general, uns professionals de primera categoria. Ara ens haurem de conformar a tenir un aeroport infrautilitzat i qui sap si no a haver de passar per Barajas per anar a Roma en cas que no acceptem volar en alguna low cost , en condicions infrahumanes com bestiar portat a l'escorxador, martiritzats a més per l'estúpida cantarella d'una caterva d'anuncis publicitaris. Cal recordar que les dues low cost ara privilegiades al Prat, Vueling i Ryanair, feren tot el que els fou possible perquè Spanair se n'anés en orris.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT