Per entendre on és Espanya ara mateix, cal viatjar a l'aznarisme. Un home amb tant complex d'inferioritat com deliris de grandesa es creu ungit per ser l'estadista que situarà la (seva) pàtria eterna al costat dels EUA i la Gran Bretanya. I s'ho creu tant que la megalomania el catapulta a una derrota electoral que encara ara obliga els seus germans de sang a defensar conspiracions pròpies de malalts mancats d'una teràpia urgent. Això sí, cal reconèixer-li haver aconseguit que el nacionalisme espanyol es descarés com feia dècades que no s'havia descarat.
El successor va ser un frívol sense ideologia, expert a fer volar coloms i a enganyar la veritat. ZP va aprofitar una especulació mai vista fins llavors en un país civilitzat, i duta a terme per milers de reencarnacions del Lazarillo, per situar Espanya en un núvol. Això, sumat al sentiment nacionalista recuperat, va fer creure als espanyols que eren el centre del món. Quan el somni va petar i es va veure que tot era un decorat de festa de final de curs en una acadèmia de confecció de ciutat de províncies, va arribar Rajoy, un home sense idees, ni projecte, ni brúixola, ni discurs. Ah, i, sobretot, poc amant de pencar. I el més terrible és que l'alternativa a aquest desori era Rubalcaba, un dels màxims responsables de l'època insensata immediatament anterior. I així arribem a avui, quan Espanya és vista al món com una immensa broma que només sap llançar els diners en corrupció, en un estat autonòmic insostenible i en obres tan faraòniques com absurdes. Però atenció, perquè per si faltava alguna cosa en aquesta esllavissada moral, tot això coincideix amb l'ensorrament de la figura fins no fa gaire sagrada del rei, de qui ara sabem que es dedica a passejar les seves infidelitats per excursions que valen milers d'euros.
Total, que no són al 2012, no. Han tornat al 98. I el pitjor és que encara no se n'han adonat.
