FEDEA és la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada, finançada per algunes de les grans empreses espanyoles, financeres en particular, amb l’empenta del Banc d’Espanya. Coincidint amb l’entrada del nou director, Ángel de la Fuente -res no és gratis-, conegut impulsor del succedani espanyol de les balances fiscals catalanes o “comptes regionals territorialitzats”, el blog d’opinió econòmica Nada es gratis ha deixat d’estar vinculat a FEDEA.
Al meu entendre, aquest blog és el que fins avui ha representat més bé el lliure pensament en economia al nostre país. No sempre m’ha agradat el que han escrit, però he de reconèixer que, en un moment en què els mitjans sovint són autocensurats pels seus patrocinadors publicitaris o creditors financers, la xarxa obre finestres de llibertat. No conec personalment la majoria dels seus editors, però sí que estic familiaritzat amb l’obra acadèmica i el caixet internacional de molts d’ells. Per això em mereixen un gran respecte i l’in dubio pro reo -el benefici del dubte- amb el qual m’aproximo als seus escrits. Aquest fet, conjugat amb la seva no dependència de càrrecs, prebendes, ajuts financers de l’oasi espanyol -condicionaments que fan que, per saber què passa en algunes empreses del país, hàgim de tornar a recórrer als mitjans de fora-, dóna al blog una gran credibilitat. En un entorn, a més, en què molts dels opinadors en matèria econòmica són previsibles en funció d’on escriuen i dels seus registres passats -que intenten mantenir com a prova de coherència malgrat els seus errors de diagnosi-, confesso que el blog és de gran ajuda per obrir horitzons. Davant de tanta vaca sagrada que obstaculitza amb el seu caminar feixuc la lliure circulació de les idees i ens ancora al present, necessitem irreverents que les estirin de la cua, les apartin de les vies d’avenç i obrin el trànsit a propostes de futur que posin els llums llargs.
Entenc que en el passat, i a la vista de qui finançava el blog, alguna ànima poruga hagi recelat que des de la Fundació d’Anàlisi es critiqués de tant en tant el govern, o les mesures que enredaven políticament la troca, o certs nomenaments de responsables partisans d’institucions o d’organismes reguladors que haurien de ser suposadament independents, o que es fes evident que l’actuació d’alguns grans empresaris que representen la Marca Espanya mereixeria, en un país normal, la presó -i això, per cert, amb judici no refutat i no querellat pels afectats-. El cert és, en tot cas, que avui Nada es gratis ja és fora de FEDEA, i que lluita per la seva subsistència amb aportacions voluntàries i les dels seus propis editors, per la qual cosa afronta un futur més aviat incert.
No és fàcil dir les coses pel seu nom. Res no és gratis tampoc per a qui ho fa. Singularitzar, identificar -l’abstracció és més còmoda- i exemplificar des de la realitat no sol donar amics. Mirar curricula, traduir aportacions de la teoria a l’economia aplicada, valorar actuacions econòmiques en clau jurídica per mor de la viabilitat de les propostes fetes ( Nada es gratis es recolza en el vincle que manté amb el blog Hay derecho ), detallar contribucions al coneixement, descobrir dependències i amiguismes... i penjar-ho a la xarxa a responsabilitat pròpia, és una activitat que demana el sacrifici de molt de temps i l’assumpció de certs riscos.
La reforma de les institucions que preconitzen els editors del blog difícilment es podrà realitzar a través de la pantomima dels “pactes d’estat”. Quan la política visualitza resultats d’acords, es posiciona a la vista del que més li interessi, ja sigui per ideari o per oportunisme electoral. D’aquí que els únics pactes possibles siguin probablement els pactes de procediments: acordar, en el vel de la ignorància, la manera de resoldre els problemes.
Tot i les dificultats, afortunadament Nada es gratis subsisteix encara. Aquests dies aporta entrades que donen continuïtat a la tasca de descoberta de vicis institucionals i de nomenaments polititzats, i clama novament per la necessitat d’una regeneració institucional que a Espanya està amenaçada en múltiples fronts, també en el dels reguladors i els supervisors. Aquesta és una tasca meritòria i que ha arribat a justificar per alguns que Catalunya romangui amb Espanya, des del convenciment que, soles, cap de les dues -però particularment la segona- se’n sortirà.
