Publicitat
Publicitat

Sabia riure l'home de les cavernes?

Hi ha una cançó de l'últim disc de l'actor i cantant Bruno Oro dedicada a la seva amiga Gabi, morta prematurament, en què fa una genial cita daliniana: "S'està morint molta gent que no s'havia mort mai", deia el surrealista sorneguer. La Gabi i el Dalí eren assidus de Cadaqués, igual que l'Oro i que el pare del pop art , Richard Hamilton, també mort aquesta setmana. La desaparició de Hamilton també hauria provocat en Dalí una rialleta fruit de l'estranyesa de veure finir algú excepcional. I el mateix podríem dir del poeta Jordi Pere Cerdà i l'actor Jordi Dauder, encara que no fossin cadaquesencs destacats.

Dalí feia bé d'agafar-se això de la mort una mica a la lleugera. Lord Henry, el dandi cínic d' El retrat de Dorian Grey , d'Oscar Wilde, ho va dir amb el seu enginy habitual: "La humanitat es pren a si mateixa massa seriosament. És el pecat original del món. Si l'home de les cavernes hagués sabut riure, la història hauria anat diferent". Hauríem tingut, per exemple, menys guerres. Perquè, per si no ho havíeu notat, som els homes, i no els animals o els déus, qui fem les guerres: és una activitat peculiarment humana. Com el riure.

L'humor és molt útil i ja se sap que la utilitat ajuda que les coses siguin més belles. Així que acabarem aquesta columna dominical amb una divertida i bellíssima cita d'un dels nostres millors escèptics, Joan Fuster: "Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se sempre és un error". Apa, ja ho sabeu: a viure.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT