Publicitat
Publicitat

Saquejadors sense denunciants

Ara farà uns anys em vaig dedicar a visitar polítics, expolítics, fundacions, associacions empresarials, etc. amb l'objectiu d'arreplegar interessos i encarregar un estudi d'experts internacionals que indiquessin com fer-nos-ho per privatitzar les caixes d'estalvi catalanes. Els entrevistats mostraven apatia i incredulitat. Parlo de temps en què aquest tema era tabú. Ho era pels interessos dels polítics i els directius d'aquestes entitats ("les caixes estan magníficament gestionades"), per la premsa catalana i per determinats economistes i historiadors patrioters ("l'èxit de les caixes demostra que els catalans podem ser banquers") i pels sindicats ("no podem tolerar que els sistema social que representen les caixes sigui posat en qüestió"). L'estupidesa abraçava tanta gent que no me'n vaig sortir.

Les meves pors ja les havia explicat feia temps en articles al diari Avui ("Caixes de sorpreses", del 19/10/2002, i "Caixes, ara sí que toca", del 16/12/2005) i vaig veure clar que aquell immobilisme portaria a la pèrdua d'un sistema d'estalvi i de crèdit secular construït amb esforç.

Aprofito l'ocasió per saludar tots aquells amb qui em vaig entrevistar (els que feien com si anessin sobrats i també els desinteressats) i recordar-los que les accions tenen conseqüències. Però les inaccions, com la seva, també.

Però tot això que jo intuïa ho sabia molta gent. Sobretot els que manaven les mateixes caixes. Vull dir que aquestes entitats no han mort de manera natural. Tampoc les ha matat la crisi -no s'enganyin-. A les caixes les han assassinat amb traïdoria -amb vocació de xuclar-los la sang fins a la darrera gota- els que les han gestionades. Dels directius de bancs estrangers la nostra premsa n'ha parlat molt. Vull dir que durant aquest temps de crisi ens hem assabentat de la maldat dels banquers americans a la menuda. Però ignorem quant s'ha embutxacat, per exemple, l'antic president i els antics directius de Caixa Catalunya per la seva nefasta gestió. O els que van gestionar les caixes que ara constitueixen Unnim. Tampoc sabrem mai quins directius de determinades caixes catalanes (ara bancs) cobraven (encara cobren) per assistir a consells d'administració d'empreses participades (pràctica irregular arreu del món). Tampoc sabrem amb quin propòsit, i seguint quins interessos, eren nomenats aquests directors i presidents de caixes. Ni si després els trucaven per demanar-los que els tornessin el favor amb un préstec per a un amiguet, un familiar o per al partit. Mai ens explicaran per què es va obligar a fusionar Caixa Manresa amb Caixa Catalunya, ajuntant una petita entitat que anava raonablement bé amb una de gran que el socialisme català havia saquejat. No sabrem mai quant ha costat despatxar ara, a càrrec del contribuent, aquests directius que han enfonsat el sistema i marxen amb premi. Tota aquesta gentussa a qui el país ha fet la gara-gara fins fa quatre dies fan que el senyor Millet sembli un voluntari de la Creu Roja. Doncs bé, amb tot això, amb el que ara sabem, amb el que sabíem, el nostre periodisme hauria de fer anàlisi i denúncia. S'ho ensumava i no en va dir res. És més: ho sap ara i no fa un reportatge sobre el saqueig que ha tingut lloc. No assenyala els culpables. Haver de recordar als nostres mitjans de comunicació que no només hi ha roba bruta als EUA i a Galícia resulta lamentable per a aquest columnista.

La població catalana, en general, també ha jugat a enganyar-se. Algunes obres socials s'han dedicat a acumular patrimoni sota l'excusa que "és de tots". S'ha practicat una mena de pa i circ, distraient sobre les prebendes dels seus directius tot fent contenta una població convençuda que l'acció social consisteix a construir casals per al barri on el diari i el tallat són de franc. El frontpopulisme mediocre que sempre aixopluga els nostres malfactors. Catalunya fa que sigui mentida la frase que diu que no es pot enganyar molta gent durant molt de temps. Salvant accions concretes i puntuals, les obres socials de les caixes han constituït una de les aixecades de camisa més intenses i continuades que es coneixen.

Tot plegat demostra, un cop més, que els enemics dels país no cal buscar-los lluny. Gairebé sempre són de casa.

I voldria insistir en un fet de principis: mentre no siguem capaços de posar públicament contra la paret els responsables de malifetes, denunciar-los i demanar-los que paguin pels seus actes, com es fa a les altres democràcies occidentals, Catalunya serà una terra dissortada. Com ho ha estat els darrers segles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT