Publicitat
Publicitat

Schengen, com l'euro

Els problemes que té l'euro són, en part, fruit del mètode utilitzat per posar-lo en marxa. Ve d'una època en què s'avançava en la integració europea amb procediments que podríem anomenar "de dalt cap a baix". Quan es vol tirar endavant un projecte important hi ha dues maneres de fer-ho. Una és "de baix cap a dalt", mitjançant un estudi previ que pretén identificar riscos abans no arrenqui el projecte definitiu. El mètode pretén reduir els riscos, però amb tants caps per lligar i tants riscos per identificar pot ser que els promotors no es posin d'acord, es desinflin i finalment no executin el projecte. L'altra manera d'encarar projectes ambiciosos és "de dalt cap a baix", consistent a fixar una manera inicial de funcionar, una data de finalització, i assumir que el projecte es realitzarà peti qui peti, perquè s'assumeix que tothom farà els millors esforços. Això implica anar polint i arreglant pel camí l'enorme quantitat de detalls que queden per identificar. Així va arribar l'home a la lluna: Kennedy va fixar una data, i tots a córrer.

Tanmateix, hi ha una diferència entre els projectes europeus anteriors (per exemple, el mercat únic) i el projecte de l'euro i de Schengen. Quan el mercat comú estava format per pocs membres i, en termes generals, seriosos, el mètode de tirar-se a la piscina funcionava. Però amb l'euro i Schengen les coses havien canviat. Per començar, la UE tenia molts més països, i alguns, d'una gran informalitat. Addicionalment, una excessiva bonança econòmica va fer creure que no calia esforçar-se amb els enormes serrells pendents de teixir. La bonança, d'una banda, i la indolència d'alguns membres, de l'altra, van contagiar la lleugeresa. Quan hi ha abundància, s'actua alegrement. Quan la marea baixa, es descobreix la porqueria acumulada al fons.

Aquests dies s'han tancat fronteres arran de la trobada del Banc Central Europeu. Altres cops determinats governants han demanat fer-ho temporalment. Tot lògic si pensem que el projecte Schengen es va dissenyar sense definir clarament des del principi les regles del joc. Es va confiar que tothom seria responsable. No es van establir els mecanismes i institucions que havien de fer rutllar el sistema de manera adequada. Els ciutadans de determinats estats d'Europa hauríem d'estar agraïts per la generositat (inconsciència?) que van demostrar altres països europeus davant d'uns processos que forçaven a compartir tantes coses fonamentals. No era el mateix un marc que una pesseta. Tampoc té el mateix nivell d'exigència l'equip que controla la seguretat i la immigració a l'aeroport de Munic que la xerrameca indolent que practica, sense anar més lluny, el personal de l'aeroport de Barcelona.

Tan bon punt es va implantar Schengen vaig tenir la sensació que determinats països europeus cometien un suïcidi. M'explico. Per la porta de casa meva entra qui jo vull. Per la porta del veí del davant de casa entra qui vol el meu veí. Si mai tiréssim a terra els envans que separen els dos pisos (cosa difícil d'imaginar), hauríem de definir les regles d'accés, ja que les visites del meu veí que entressin per la seva porta podrien accedir a casa meva. El que dic ho entén fins i tot una criatura. Doncs amb Schengen no es va fer així. Cada estat va continuar amb la seva política de visats, amb els seus nivells de control (uns, rigorosos; altres, laxes). Mentrestant, els envans es desmuntaven. Tot fet amb una gran improvisació. És cert que el progressisme de "papers per a tothom", tant de moda a l'època, va esporuguir uns polítics temorosos de ser acusats de xenòfobs. No es van implantar regles comunes més rígides, que són les que hauria tocat imposar des del principi. Unes regles més serioses haurien ajudat a regular molt millor, per exemple, la immigració descontrolada que ha tingut Espanya durant la bombolla econòmica dels últims anys.

Ara descobrim que l'euro, sense institucions comunes, no funciona. Doncs ja aniria sent hora que s'apliqués la mateixa lògica a Schengen. Vigilar les fronteres exteriors d'un continent no és una broma. No només les condicions d'immigració a l'espai Schengen han de ser comunes. Es requereix una autoritat fronterera única, comandada per Brussel·les. I una política de visats d'immigració (quotes i permisos) única i rigorosa. Mentre no es creï aquesta estructura organitzativa més eficaç, Schengen continuarà sent un Cafarnaüm que, quan convé, qualsevol pot demanar que s'aturi. I amb raó. És un sistema que, per culpa d'uns quants, corre el risc de fer fallida total. Com l'euro.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT