Seguretat: un context difícil
Avui fa quinze dies, el primer divendres de juny al matí, algú va robar els diners d'una caixa d'almoina del monestir de Sant Cugat. La caixa era de fusta i la van poder rebentar i buidar-ne el contingut. Segons informa la premsa local, la mateixa persona, amb un tornavís, va intentar forçar dues caixes d'almoina més però, en ser de ferro, no se'n va sortir. Està clar, però, que se les pensen totes. Els castellers de Sant Cugat, dissabte passat, van actuar al "forat de la vergonya" de Barcelona. Mentre més d'un centenar de gausacs feien pinya i aixecaven castells no es van adonar que els robaven un parell de carteres i un telèfon mòbil. I això que, com solen fer totes les colles castelleres, guarden les coses de valor en una minitenda de campanya i hi posen algú a vigilar tota l'estona. Però els que van estimar-se més dur la cartera al damunt van ser víctimes del pickpocketing . Per bé que cada dia te n'expliquen alguna d'algú que ha patit alguna mena de robatori a Barcelona, les xifres servides per l'Ajuntament diuen que els furts baixen i tan sols s'admet que els robatoris amb violència pugen, però només un 1,4%. Les versions oficials continuen desmentint, un any més, la percepció d'inseguretat dels veïns. L'Enquesta de Victimització que cada any dóna a conèixer l'Ajuntament diu que el nombre de delictes va a la baixa. Això sí, reconeix que un de cada quatre ciutadans assegura que, durant l'any passat, va patir algun tipus de delicte consumat o que, en el súmmum de la bona sort, es va quedar en l'intent. Joaquim Forn, tinent d'alcalde responsable de seguretat, es va mostrar "moderadament satisfet" per aquesta tendència positiva. A internet, però, els avisos sobre els robatoris a turistes continuen explicant una realitat que fuig de dades oficials i que no ens ajuda gens.
Més Europa, menys Espanya
El 1898, i després d'una guerra, Espanya va haver de cedir les colònies de Puerto Rico, Cuba i les Filipines. L'episodi de la pèrdua d'aquelles illes es va qualificar com "el desastre de 1898". Mariano Rajoy, tants anys ensalivant per arribar al poder, no entén que a Espanya li toqui cedir sobirania davant d'Europa. Si cedir les colònies a finals del segle XIX va ser entès com una humiliació, perdre Espanya a bocinets és per a molts nacionalistes espanyols com si els arrenquessin tres queixals sense anestèsia. Però no hi ha més remei. El debat de fons, per sortir de la crisi, és construir més Europa i anar cedint sobirania. A nivell intern, cal tornar la confiança als ciutadans. La situació és tan excepcional, tan crítica econòmicament i tan delicada socialment, que tant a Espanya com a Catalunya potser caldrien governs de concentració perquè tothom s'adonés que tots anem en el mateix vaixell i que ens toca remar junts, de valent, i en la mateixa direcció. Per fer aquest pas, però, cal talla política i dosis de generositat. A Rajoy, tant temps esperant passejar-se per la Moncloa, li recaria molt haver de posar un Duran o tres socialistes al seu govern ara que té la majoria absoluta. A Artur Mas, després de la travessia del desert, m'imagino que tampoc no li faria gràcia compartir un executiu amb Iceta, Camats, Millo o Puigcercós. Així doncs, el govern d'aquí i d'allà maldarà per continuar posant pedaços a corre-cuita mentre l'oposició, a cop de faristol, continuarà desgastant el govern amb declaracions sense adonar-se que, tots plegats, ens anem enfonsant cada dia una mica més. En aquell moment, el 1898, el republicanisme i el catalanisme creixent estaven contra un mal govern d'Espanya. Ara, cent anys més tard, l'enuig va molt més enllà de la ineptitud d'un govern.
