Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Sensacionalisme solidari

Els espectadors (amb criteri) detecten amb facilitat el sensacionalisme en qualsevol informatiu o reportatge. Ara bé, a vegades costa més de detectar quan es disfressa d'una pàtina de solidaritat i ajuda als necessitats. El sensacionalisme esdevé una mena de lluita digna contra la injustícia, però la realitat és que s'aprofita de la desgràcia per convertir-la en reclam audiovisual. Dimecres ho vam veure a Conexión Samanta , el programa de reportatges que presenta Samanta Villar i que emet Cuatro a la nit.

La periodista tornava a Llorca un any després del terratrèmol. Periodísticament el tema està ben trobat perquè els casos que recollia semblaven dignes de denúncia. Villar es passejava per la localitat amb veïns que li mostraven edificis apuntalats, locals comercials en runes i víctimes que encara no havien cobrat la indemnització. En la tònica habitual, Villar anava fent constantment cara d'astorada, commocionada, indignada, encuriosida, segons ho requerís la situació. Amb tot, mostrava més que no pas explicava. No aprofundia en cap de les situacions, es limitava a fer preguntes que reiteren la imatge i són buides de contingut. En un bar ple de runa deia a la mestressa: " ¿No tenéis la sensación de haber ido hacia atrás? " I a una dona a qui arreglaven el pis li comentava: " ¿Cómo se vive en un piso de alquiler mientras te arreglan el tuyo? "

Preguntes xiclet per omplir i allargar escenes postals. Faltaven punts de vista i perquès. Tot al contrari del que fa, per exemple, Jordi Évole a Salvados , en què intenta buscar diferents respostes en l'origen del problema i no es queda amb la imatge. A una víctima que havia perdut la cama Villar la va ensenyar posant-se i traient-se la pròtesi unes quatre o cinc vegades, amb pla detall del monyó inclòs. No dubto que també hi hagi bona voluntat darrere de la denúncia periodística, però el tremendisme és sempre més llaminer.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT