Amb la vuitena legislatura del Parlament Europeu ja iniciada, i pendents ara que el 15 de juliol els diputats i diputades de l’Eurocambra ratifiquin (o no) Jean-Claude Juncker com a nou president de la Comissió Europea, em sembla un bon moment per fer un recordatori: el 2 de juliol passat va fer sis anys que la Comissió Europea va proposar -l’any 2008- una directiva horitzontal sobre igualtat de tracte.
La proposta de directiva complementava la protecció jurídica existent a la UE pel que fa a les discriminacions relacionades amb la discapacitat, la religió o fe, l’orientació sexual i l’edat dins l’àmbit laboral, o les que afecten la raça i el gènere, tant en l’àmbit laboral com fora. Es tractava, doncs, de cobrir un buit que, si bé alguns països tenen resolt, no ho està a escala europea.
La legislatura 2009-2014 havia de ser la que, finalment, corregís aquesta llacuna legal. D’acord amb el Tractat de Lisboa, corresponia (vaja, correspon) al Consell de la UE presentar una proposta de text legal, basada en el de la Comissió, que el Parlament Europeu havia d’avalar o rebutjar. És el que es coneix com a procediment de consentiment. L’Eurocambra em va nomenar ponent per a la qüestió, de manera que durant els darrers cinc anys he seguit el tema ben de prop, i amb especial dedicació. I val a dir que el Parlament, en aquest tema, ha complert. Almenys en onze ocasions vam demanar als governs que fessin els deures i complissin amb el seu compromís amb la ciutadania i els valors fundacionals de la UE. No ens en vam sortir. Diversos governs, liderats pel de Berlín, però secundats de prop per d’altres com el txec, s’hi van posar de cul.
Les conseqüències d’aquesta paràlisi són nefastes, i es concreten en el fet que avui, dins la UE, hi ha encara molts països on es pot negar l’accés d’una persona a un hotel, un bar o un habitatge per motius com el fet de professar una religió concreta o tenir una orientació sexual determinada, sense que hi hagi cap marc legal que permeti denunciar, penalitzar i, en definitiva, combatre aquesta mena de situacions.
Que ningú dubti que discriminacions com aquestes encara passen en molts llocs. Un estudi recent, elaborat per l’Agència de Drets Fonamentals de la UE, posava de manifest que la majoria de les discriminacions cap a la població musulmana tenen lloc a l’hora d’accedir a serveis de caràcter privat; el 78% de les persones que van participar el 2011 en l’estudi sobre llibertat de moviments dut a terme pel Fòrum Europeu de Persones Discapacitades reconeixien limitacions a aquesta llibertat, dins la UE, per l’existència de barreres de diversa índole, com ara béns i serveis inaccessibles, espais públics no adaptats o actituds de caràcter discriminatori; la gent gran pateix sovint discriminació a l’hora d’accedir a crèdits bancaris o a assegurances de viatge; el 53% de les persones que van participar en l’estudi sobre exclusió social de la població LGTB més jove declarava, l’any 2007, haver patit alguna mena de bullying a l’escola.
A més, si bé les discriminacions motivades pel gènere estan àmpliament cobertes en la legislació comunitària, la discriminació múltiple continua sense estar reconeguda com a tal. Així, la legalitat europea no reconeix la diversitat d’experiències de les dones pertanyents a determinades minories sexuals, racials, religioses o d’altres, i tracta les dones com un grup homogeni.
La idea que els drets humans són universals, indivisibles i interrelacionats és un dels principis legals que trobem més en l’àmbit teòric que no pas en el pràctic. La discriminació i l’odi, en canvi, són globals. La identitat de les persones no és com un fuet, que es pot llescar com i quan es vol. Per això és tan important el concepte de discriminació múltiple inclòs en la proposta de directiva, tal com reclamàvem les ONG i el Parlament Europeu.
La contínua pujada de discursos i formacions polítiques de caràcter racista, sexista, homòfob o discriminatori en general, alimentats per un context de crisi i de dificultats econòmiques, posa de manifest la importància de cobrir de manera immediata les llacunes existents en l’àmbit legal a l’hora de frenar i combatre les discriminacions.
La pregunta és, doncs, obligada: “Senyor Juncker, en cas de ser escollit president de la Comissió Europea, què pensa fer per tal que els governs que actualment s’oposen a aquesta directiva, començant per l’alemany, deixin d’obstaculitzar-la?” La deixo aquí, per si algun dels diputats o diputades amb dret a fer preguntes al candidat considera pertinent transmetre-la-hi.
